El hombre agua
Direcció: David Oyelowo
Interpretació: David Oyelowo, Rosario Dawson, Lonnie Chavis, Amiah Miller, Alfred Molina
Durada: 92 min
Gènere: Drama, Fantasia, Aventura
El hombre agua (The Water Man) és el debut com a director de l’actor britànic d’ascendència nigeriana David Oyelowo (El origen del planeta de los simios, Selma, Come Away), una nova aventura familiar amb grans dosis de drama i pinzellades de fantasia, estrenada a Netflix el passat mes de juliol.
Com en un intent d’adaptar el missatge de l’aclamada Un monstruo viene a verme a un públic més jove, Oyelowo ens presenta una faula de carn i ossos, en què el protagonista Gunner Boone (Loonie Chavis) es llença a l’aventura en un viatge impulsiu a la recerca de l’única persona que pot salvar la vida de la seva mare: l’home aigua, un personatge llegendari que, segons diuen, és capaç de burlar la mort gràcies a les propietats d’una pedra.
De la mateixa manera que el protagonista de l’esmentada pel·lícula de Bayona, Gunner es passa el dia dibuixant. Tot i això, el perfil d’aquest nou personatge s’acosta més al de periodista que al de somiatruites: en Gunner investiga, i amb les seves accions sembla tenir molt clara la diferència entre el món real i el fictici. Ens presenten un protagonista imaginatiu, però que toca de peus a terra i té les idees clares, i que bé ens podria haver estalviat una hora i mitja de viatge en cercle amb una sola conversa.
Aquest guió d’Emma Needle planteja una història delicada i plena de valors d’una manera tan senzilla que s’acaba perdent en un discurs pobre i discontinu. Sembla que tant ella com el seu director i coprotagonista tenen pressa per arribar a un final que ho acaba reduint tot a una sola cosa: un missatge sense rerefons.
En un intent d’acceptació de la mort com una cosa natural, i sense tenir en compte cap altre paràmetre, aquesta faula poc treballada ens parla sobre l’esperança al mateix temps que ens la roba del tot en l’engany d’un final que no ens produeix cap mena d’emoció, més enllà d’una forta frustració i la sensació d’haver perdut el temps.
Deixant de banda la història, sembla que la seva trama i l’estil van totalment dessincronitzats. I és que, pel que fa a l’ambientació, hi ha dos grans trets que acaben sent els únics responsables de captar l’atenció de l’espectador durant la totalitat del film: la música i la imatge.
L’execució de l’element fotogràfic, a càrrec de Matthew J. Lloyd, és el component de màrqueting que ens enganxa des del tràiler, amb el valor afegit de les il·lustracions animades que s’inclouen vagament a la segona meitat de la pel·lícula.
Quant a la banda sonora, composta per Peter Baert, podríem dir que parla per si sola. De fet, gairebé podríem viure una experiència fílmica molt més plena si tanquéssim els ulls i deixéssim volar la nostra imaginació amb els seus ritmes com a guies.
Si no fos per aquests dos ingredients, sumats al nom d’Oyelowo (i al d’Oprah Winfrey en el suport econòmic), el més segur és que Netflix no hagués adquirit els drets de reproducció d’aquesta història anodina que, lluny d’intentar arribar al seu objectiu de manera coherent, s’hi enfila directament i cau com a pel·lícula buida, ben feta però mal escrita: un guió pobre i poc esclaridor, que sembla més aviat un esborrany inconnex i mancat de justificacions, amb grans pretensions que es dissolen a l’aigua.
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
