Publicat el 08/06/2011

INTERPRETACIÓ: Pilar López de Ayala, Ricardo Trêpa, Filipe Vargas, Leonor Silveira
DIRECCIÓ: Manoel de Oliveira
DURADA: 97 min

Manoel de Oliveira, als seus 102 anys, és un dels cineastes vius i en actiu més importants de la història del cinema. Al menys per a la història del cinematògraf com a medi d’expressió artística, més enllà de la seva explotació comercial. Encara que la seva fama es redueixi a un petit però fidel grup d’espectadors que entén el cinema d’aquesta manera la seva influència és d’una importància capital.
Abastar la totalitat de l’obra del creador portuguès no és gens fàcil, en part per estar formada per més de 50 títols entre llargmetratges, curtmetratges, documentals i produccions per a televisió, però també per la profunditat amb la que explora l’ànima de l’ésser humà. El discurs d’Oliveira s’articula a través d’una acurada, molt pensada, posada en escena, que no deixa espai per a la imatge gratuïta, o el diàleg intranscendent. De fet el seu cinema es caracteritza per adoptar una transcendència absoluta que va més enllà de la simple faula.
El extraño caso de Angélica ens presenta un argument molt senzill: un jove fotògraf és cridat d’urgència per fotografiar la filla d’una important família del poble recentment morta. Durant la sessió a la vetlla de la jove, el protagonista veu a través del seu objectiu com la noia obre els ulls i li somriu -com si es tractés d’una bella dorment que desperta en arribar el seu príncep blau-, sense que ningú més sembli haver presenciat l’estranya experiència. Neix així una torbadora obsessió que allunya progressivament al jove fotògraf de la realitat.
El simbolisme present al llarg del film ens planteja una visió de l’amor platònic tant romàntica com fosca. L’obra és un conte de fades metafísic, que exposa les idees de l’autor d’una manera subtil, per mitjà d’uns plans fixes fotografiats de manera excepcional per Sabine Lancelin. L’enquadrament, en tractar-se de la història d’un fotògraf, adquireix una importància vital. Impressionant, per exemple, el muntatge intern que aconsegueix Oliveira amb un tràveling sobre les fotografies penjades d’un fil on s’intercalen les imatges de la noia morta amb les d’uns llauradors treballant la terra. Per descomptat es tracta d’una pel·lícula que no agradarà a tothom. Ni tan sols m’atreviria a dir que és adient per a tots els amants del cinema independent -sigui quina sigui la definició d’aquest imprecís terme-. Malauradament, moltes de les més belles obres d’art cinematogràfiques -d’aquest i d’altres temps- es troben tan lluny de l’imaginari visual imperant que la intoxicació a la que ens sotmeten els medis audiovisuals massius fa que cada cop sigui més difícil gaudir-les.

Deixa un comentari