El dragón de los deseos
Direcció: Chris Appelhans / Interpretació: animació / Durada: 98 min
Gènere: animació, comèdia, aventures, fantasia
El dragón de los deseos (Wish dragon) és el debut com a director i guionista de l’autor i il·lustrador Chris Appelhans, amb diàlegs de Xiaocao Liu. Es tracta d’una coproducció entre Xina i els Estats Units amb el segell de productores com Sony Pictures Animation (Spider-Man: Un nuevo universo, Los Mitchell contra las máquinas) i Beijing Sparkle Roll Media, la companyia de Jackie Chan (qui a més posa veu al personatge Pipa God en la versió xinesa). La pel·lícula es va estrenar a Netflix aquest passat mes de juny.
Amb una recepta poc innovadora, però força ben adaptada a la societat actual, El dragón de los deseos basa la seva història en el conte d’origen àrab Aladí, afegit per Antoine Galland al llibre de Les mil i una nits l’any 1712 i recuperat el 1992 per Walt Disney Pictures en la seva adaptació més reconeguda, Aladdin.
En aquesta nova versió canviem la fictícia Agrabah pels carrers de l’actual Xangai i ens endinsem en un nou film de barreja cultural. Aquí el geni és un drac, en Long, i la llàntia és una tetera. I aquest objecte màgic es troba en possessió d’en Din, un jove universitari de família humil obsessionat a retrobar-se amb la seva millor amiga de la infància, la Li Na, filla de qui és ara un dels homes més rics de la ciutat.
Amb tres desitjos pendents i una trama que es complica, aquesta pel·lícula podria haver acabat tot just començar si en Din hagués desitjat allò que tots sabem que ho resol tot (no em feu cas, és mentida). En certs moments resulta difícil d’acceptar com afecten la trama les decisions del protagonista. En molts moments us preguntareu per què no pren la via fàcil, així que he decidit marcar en negreta tots els motius pels quals penso que les seves decisions estan ben justificades.
La primera: és important reflexionar abans de prendre decisions que marcaran la resta de la teva vida. Vivim en un món marcat per les presses, en una societat basada en el capitalisme, on donem el nostre temps a canvi de diners que gastem en objectes que satisfan les nostres necessitats alhora que ens en creen de noves. Chris Appelhans agafa tot això i ho extrapola al bàndol dels malvats, mentre ens presenta un protagonista pur, despreocupat i optimista, que representa el futur de les noves generacions.
El dragón de los deseos no aporta res de nou, i al mateix temps ho aporta tot. I així, lluny de voler superar el clàssic, el reinventa.
Els personatges, com la narració, són divertits i dinàmics. Els seus objectius van més enllà d’imminents romanços, centrant-se des d’un bon inici en el valor de l’amistat, fet que dona lloc a un arc evolutiu molt més interessant, i amb un final que es justifica per totes aquestes paraules en negreta i més. Sense deixar cap fil enlaire i amb un missatge poètic, tan idíl·lic que desitgem que no pequi d’utòpic.
I és que aquesta pel·lícula es podria definir com una lliçó d’humilitat, una reflexió del que és i no és important a la vida. Una història que ens ensenya que quan pots desitjar pràcticament qualsevol cosa, el millor que pots fer és parar-te un moment a pensar en allò que realment ens fa feliços.
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
