El dol en l’adult gran
Els processos de dol en la gent gran són sovint múltiples i comporten una sensació d’estrès i confusió. El dol no tan sols s’entén com una pèrdua en si mateixa, sinó que també anomenem dol qualsevol procés de canvi que en general visqui la persona. I la vellesa ja comporta per si mateixa un canvi constant pel que fa a molts aspectes de les diferents esferes vitals que conformen una persona.
En general, la majoria de les persones grans són capaces d’afrontar la pèrdua d’un ésser estimat i d’adaptar-se, de millor manera que una persona més jove, a la soledat. Les experiències vitals viscudes i el fet de passar per altres pèrdues comporten un bagatge personal que implica un millor ajustament a les separacions i als canvis. El dol derivat de la pèrdua és una part normal de la vida. No se l’ha de patologitzar, però tampoc n’hem de menysprear l’impacte. El que complica la situació és, per una banda, que la persona normalment ha d’afrontar més d’un dol alhora i, en segon lloc, que la majoria de vegades les persones grans no disposen de recursos orientatius per poder detectar i fer front a processos de dol patològics.
Tot i que hi ha moltes excepcions, l’envelliment implica més susceptibilitat o vulnerabilitat emocional als deterioraments fisiològics, psicològics i socioculturals. Els sistemes sensorials es tornen menys sensibles i aguts, els patrons de són de tota la vida canvien i hi ha una davallada en certs aspectes de la memòria. Per tant, el procés natural d’envelliment comporta en general una pèrdua d’autonomia, d’independència. I sovint ens trobem que la persona gran reacciona d’una manera exagerada davant d’una pèrdua. Cal tenir en compte que aquesta reacció que un pot tenir per una pèrdua actual pot ser conseqüent al record d’altres pèrdues anteriors, fet que converteix el procés de dol en una escalada de dolor que, al seu torn, pot causar més susceptibilitat i afebliment. Els processos de dol impliquen una elaboració personal que, si no es realitza bé, acaba comportant canvis emocionals i conductuals en l’altre, causant ansietat i reforçant encara més la sensació de desorientació vital, inseguretat emocional i descontrol.
Quan això passa, és important fer conscient la persona d’aquests sentiments, dels canvis de caràcter i de rutina, sovint provocats per aquests sentiments de tristesa i abatiment. Generalment, aquest tipus de dol s’allarga molt en el temps i la persona reacciona de manera més rígida al seu entorn. A vegades apareixen sentiments de culpa que fan que augmenti el dolor. En aquests casos, és imprescindible parlar de la pèrdua i de les emocions que s’hi relacionen, donant l’espai perquè puguin ser capaços de validar els seus sentiments. Només d’aquesta manera la persona es pot sentir empoderada i ajustar-se. En aquesta fase de la vida, per a la persona sempre és més fàcil i segurament millor ajustar-se que acceptar els diferents dols.
Míriam Sorribas Cateura
Neuropsicòloga i coordinadora del Projecte de Vida (Fundació Vella Terra)
