El día del sí
Direcció: Miguel Arteta / Interpretació: Jennifer Garner, Edgar Ramírez, Jenna Ortega, Julian Lerner, Everly Carganilla Durada: 89 min / Gènere: comèdia familiar
Imagineu un dia en què els pares diguessin «SÍ» a tot el que demanessin els seus fills? Aquesta és la premissa de la qual parteix el nou film de Miguel Arteta, El Día del Sí.
La pel·lícula ens presenta la vida de l’Allison i en Carlos, una parella acostumada a dir «sí» a tot, per esbojarrat que sigui, i que, en tenir fills, passa d’un extrem a l’altre, substituint la paraula per una de nova: el «no». En adonar-se’n, intenten canviar el seu modus operandi i tornar a ser divertits, instaurant un «dia del sí». És a dir, un dia en què hauran de dir que sí a tot allò que els seus tres fills els proposin (amb uns certs límits, és clar).
Inspirada en el conte infantil Yes Day de Tom Lichtenheld i Amy Krouse Rosenthal, aquesta nova comèdia familiar de Netflix explota la idea inicial del llibre, portant-la a l’extrem.
Definida com una pel·lícula familiar, es caracteritza per una sobreinfantilització d’un guió de narrativa senzilla, sense cap mena de capficament ni justificació en moments tan crucials com la introducció de la pròpia premissa. Val a dir que tot això ho compensa amb una narrativa visual molt dinàmica que, de fet, sembla trobar la fórmula perfecta per atraure l’atenció del públic més jove. I és que no deixa de ser una llista de coses que tots hem volgut fer i, vulgues no vulgues, la diversió i el bon rotllo s’enganxen.
Per desgràcia, i des d’una perspectiva adulta, els contres pesen més que els pros. Tornem a trobar-nos amb els mateixos clixés de sempre i amb personatges poc resolutius, com és el cas d’en Carlos, una figura paterna totalment passiva i poc rellevant en el transcurs de la història, o fins i tot la utilització d’un gag poc recurrent (o potser massa) que ho acaba convertint tot en un sac d’estímuls mancat de sentit.
El desenvolupament dels personatges és inevitable quan parlem d’històries que pretenen transmetre algun tipus de moralitat, però aquesta evolució la tenim clara des del minut zero, on ja podem imaginar com acabarà tot.
Una bona idea? Sí. Però amb un guió massa pobre que queda eclipsat completament pel ritme i els colors de les escenes. Tot i això, i jutjada exclusivament com a pel·lícula dirigida a un públic més aviat infantil, podríem considerar just creure que s’adequa a la seva funció i que es converteix almenys en una de moltes dins del seu gènere.
I vosaltres? Direu «sí» a veure-la?
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
