Publicat el 08/06/2004

L’assignatura més important que hem vingut a aprendre a l’escola de la vida és el desaferrament. El desaferrament és l’únic mitjà que ens permet aconseguir la felicitat. I la felicitat és, com ja hem dit moltes vegades, la nostra fita principal.
Això vol dir, que en la mesura que retem aferrats a la família, a la parella, a
la feina o a qualsevol altra cosa, hem de saber entendre que hi ha quelcom que
no fem prou bé. Els aferraments ens fan esdevenir éssers dependents de
circumstàncies que ens són externes. És com quan el vaixell ancorat que, per
molt que faci força, si abans no lleva l’àncora, poc podrà avançar.

Nosaltres, igual que els vaixells, molt sovint i de forma totalment
inconscient, ens ancorem en altres persones, en actituds, en idees, en
addiccions. Mentre siguem dependents, mentre necessitem l’existència d’altri per
existir i, el que és més important, mentre no siguem capaços d’agafar les regnes
de la nostra vida, la nostra existència no serà conseqüent amb el nostre camí de
creixement que ens mena a la felicitat. Totes les dependències, tots els
aferraments, proporcionen, tard o d’hora, grans munts d’infelicitat i
d’insatisfacció, perquè ens fan perdre la visió de la realitat que només podem
copsar des del present. Tots els éssers humans, som éssers complets en nosaltres
mateixos. Deixem de ser-ho, en el moment que restem convençuts que la nostra
felicitat passa per tenir algú a la vora o per aconseguir qualsevol fita
externa. Quan som infants, depenem dels nostres pares, que tenen cura de
nosaltres. A mesura que creixem, hauríem d’anar llevant l’àncora que ens aferra
a ells i anar adquirint la independència necessària per poder desenvolupar-nos
com a éssers humans lliures. Per aconseguir aquesta fita, l’educació rebuda hi
fa molt. Massa sovint, però, ens trobem amb pares excessivament protectors que,
amb tota la bona fe, no permeten que els seus fills creixin. Els pares i
educadors, si volem fer la feina ben feta, hem d’aprendre que estimar vol dir
deixar créixer en llibertat. Massa sovint, i amb la bona intenció d’estalviar
sofriment als altres, eduquem persones dependents que són totalment incapaces
d’assolir el grau de responsabilitat que els pertoca.

No ens aferrem a res ni a ningú i, alhora, no deixem que res ni ningú s’aferri a nosaltres. Estimem sense exigències, sense expectatives, de forma gratuïta. Així, podrem ser feliços i deixarem ser-ho a aquells que ens envolten.
Regina Ferrando
Homeòpata, Psicoterapeuta i Professora de Creixement Personal, especialitzada en Tècniques de Respiració http://www.reginaferrando.com/

Deixa un comentari