Publicat el 21/09/2011
INTERPRETACIÓ: Brad Pitt, Sean Penn, Jessica Chastain
DIRECCIÓ: Terrence Malick
DURADA: 139 min

Cada cop que s’estrena una pel·lícula de Terrence Malick es crea una gran expectativa. Amb dues obres de culte als anys 70 (Malas tierras, 1973; Días del cielo, 1978), un llarg silenci de 20 anys, la reaparició amb l’excel·lent La delgada línea roja l’any 1998 i una molt personal versió de la llegenda de Pocahontas anomenada El nuevo mundo (2005), no es pot dir que sigui un autor gaire prolífic.
Si afegim les pràcticament nul·les aparicions públiques (ni parlar-ne d’entrevistes, és clar) i les poques dades biogràfiques que es coneixen, tenim el paradigma d’autor total que només vol ser conegut a través de la seva obra. Una llegenda viva només comparable a la figura de Stanley Kubrick i com ell ha trobat el seu lloc a la indústria sense haver cedit ni un centímetre.
El árbol de la vida és la seva pel·lícula més ambiciosa. Una descomunal obra que vol redefinir el llenguatge cinematogràfic o, si més no, trobar-ne la seva forma més pura. En les seves anteriors obres ja s’intueix el camí, però en aquesta arriba a la seva màxima expressió. Malick es veu capaç d’explicar-nos la història sencera de l’univers, des de la seva creació fins a la seva visió del més enllà, creació d’estrelles, planetes i vida incloses, i a la vegada centrar l’atenció en una família concreta d’un petit poble de Texas (segurament hi ha molt d’autobiografia).
La naturalesa d’una bellesa caòtica i inabastable, la gràcia divina com el misteri que posa ordre en l’univers, la humanitat amb les seves clarors i foscors, tot hi té cabuda en poc més de dues hores. Amb un estil molt personal, que ignora totes les normes de la narració clàssica per acostar-se a una mena de poema simfònic audiovisual. La narració més tradicional deixa pas a una successió de moments, de records, tal com qualsevol de nosaltres reviu la seva infantesa. Intercalades entre les seqüències familiars estan disseminades tant la història de l’univers com una sèrie d’imatges hipnòtiques on la naturalesa s’expressa a través del seu esplendor.
Tant se val que l’espectador sigui agnòstic, ateu, monoteista o politeista (els creacionistes sí poden sentir-se insultats, és clar), la filosofia, la transcendència de la pel·lícula arriba més enllà de les creences, sempre i quan un es deixi portar per la bellesa de les imatges, per la naturalitat amb què flueixen el temps i l’espai dintre la pantalla. Si s’aconsegueix deixar el cinisme a les portes del cinema i ens seiem a la butaca totalment verges, com si fos la primera vegada que veiem una pel·lícula, l’experiència serà impressionant.
Una cosa us ben asseguro, per bé o per mal, aquesta obra no us deixarà indiferents. Només espero que tingueu la sort de gaudir-la com jo.

Deixa un comentari