Publicat el 01/06/2011
Parlem amb l’escriptor Eduard Miró, vinculat a Alella, i el compositor Salvador Pané, al Masnou, que han participat en la pel·lícula Entre dos gegants, que emet Canal 33 i que tracta la identitat cultural al nord i al sud dels Pirineus. Basada en un relat de la cantant Mariel Alende O’Connell, convida la gent del nord i del sud dels Pirineus a expressar el que senten per la seva identitat cultural i ha estat dirigida per Maj Vernell i produïda per Colin Clarke. Alende canta una cançó del poeta Miró, musicada per Pané, als Jocs Florals de Perpinyà i a partir d’aquí té la idea de fer-hi un viatge, sud-nord, símbol de la unitat lingüística i cultural d’un territori separat per l’Estat francès i l’espanyol. A partir d’aquest recorregut en temps reals (1 hora i 20 minuts) es reflexiona sobre la catalanitat a l’altra banda dels Pirineus.

Quina és la seva participació a la pel·lícula Entre 2 gegants?
Eduard Miró: Sóc l’autor del poema Etern que musica el compositor Salvador Pané i canta la Mariel Alende. La cançó fou guardonada amb el premi de cançó Araceli i Modest Sabaté, que ens fou atorgat en els Jocs Florals de Perpinyà del 2009. A més, en la pel·lícula, des de l’escola que dirigeixo responc a les qüestions sobre llengua i cultura catalanes que es planteja la cantant. També hi surt una alumna meva a la qual notifico el seu premi als Jocs Florals i faig una aparició quan signo llibres el dia de Sant Jordi a Sant Cugat.
Salvador Pané: Vaig compondre la cançó amb lletra del poema Etern, d’Eduard Miró, que fou guardonada amb el premi “Araceli i Modest Sabaté”.


Què ens volen explicar al film?
E.M.: La pel·lícula l’ha feta el CAEAC (Centre Alternatiu d’Exposicions d’Artistes Contemporanis) i la Mancha de Colores, amics que també col·laboren en els recitals poeticomusicals que organitzo des de fa anys arreu dels Països Catalans. La intenció és fer un documental que serveixi de símbol de la unitat lingüística i cultural d’un territori separat a la força per l’Estat francès i l’espanyol. És un viatge ple de sentiments, condimentat amb imatges de tradicions catalanes plenes (sardanes, gegants, trabucaires, castellers…) i entrevistes al carrer rodades en dies significatius com la Diada de Sant Jordi (a Sant Cugat); també a la Festa Catalana de Banyuls (nord dels Pirineus); i a gent vinculada a la Ginesta d’Or, organitzadora dels Jocs Florals del Rosselló. És una pel·lícula de sentiments, perquè tal com dic jo en el llargmetratge, la identitat catalana és alguna cosa més que estimar la llengua; és com estar “enamorat” i sents aquelles papallones a l’estómac. Sentir-se català és un apassionament.


Com es va desenvolupar el procés de rodatge?
E.M.: Un dels fets a destacar del llargmetratge és que es va fer en temps real, sense trucs. Des d’Hostalric, Mariel viatja a Perpinyà per cantar el poema Etern durant la cerimònia d’entrega de premis dels Jocs Florals que se celebra a l’Ajuntament d’aquesta vila nord-catalana. Un viatge que sabíem que seria irrepetible i que va durar 1 hora i 20 minuts, que justament és el temps que dura el film. Sabíem que si hi havia un problema tècnic, no es podria repetir.


Alguna anècdota que vulguin destacar?
E.M.: Una de les anècdotes fou al final del rodatge amb una entrevista en el despatx de la meva escola.  Amb respostes improvisades i sense guió previ -que van donar espontaneïtat a la gravació- se’m va ocórrer recitar de memòria el  poema “Pre-pòstum” del meu llibre Perfum de silenci. En el moment d’acabar la recitació, Mariel s’emociona especialment i arrenca a plorar.
També vull constatar que per a mi és una pel·lícula molt emotiva perquè hi apareix Jordi Barre, exponent de la nova cançó a la Catalunya Nord, que m’ha encisat des de fa 26 anys i que ens ha deixat aquest mes de febrer. I quan el veig en les imatges m’entristeix pensar que aquest 22 de maig quan vagi a Perpinyà, ja no tornaré a gaudir de la seva amabilitat ni de la seva música. Ell em va fer sentir la identitat catalana com ningú. I sempre em cantava aquella cançó amb lletra de Joan Cayrol: Tant com me quedarà, que sabia que em despertava en el meu interior la sensibilitat vers la nostra llengua.
S.P.: Vaig trucar a l’Eduard des de Suïssa comentant-li que ja que havíem gravat les cançons amb Mariel Alende per al CD que acompanyarà el seu nou llibre Morir d’amor a Tavertet, al capvespre, estaria bé presentar una composició als Jocs Florals de Perpinyà. L’Eduard es va posar en contacte amb la Mancha de Colores i, al final, vàrem decidir enviar la composició Etern. El poema parla de l’au Fènix que reneix de les cendres i, paradoxalment, l’Eduard el qualifica de “mig etern”. Per més que les flames intentin anihilar l’au, aquesta torna a renéixer de les cendres. Un paral·lelisme increïble amb la cultura catalana que com el Fènix reneix i alça el seu vol entre “dos gegants”, França i Espanya, que l’han intentat esclafar sistemàticament  en repetides ocasions durant segles.


La música, la poesia… són elements que tenen a veure amb aquesta proposta cultural?
E.M.: La música i la poesia són dos elements fonamentals que van teixint el fil conductor d’aquest relat. La música de Jordi Barre, de Josep Meseguer, la veu de Núria Pradas i de Mariel, i sobretot la peça guanyadora de Salvador Pané. Aquest últim, un gran fitxatge que vaig conèixer un estiu en el Club Nàutic del Masnou, quan ell tenia 14 anys i es va acostar al voral de la piscina per felicitar-me sobre un poema meu referit a l’Alguer que havia publicat a la revista del Casino del Masnou. Des d’aquell moment vaig intuir que era una persona amb una sensibilitat especial i des d’aleshores ha musicat una vintena dels meus poemes.
S.P.: Hi ha poesies que són com fotografies d’alguns paratges naturals o radiografies de l’ànima humana. Això succeeix, sense cap mena de dubte, en els versos de Miró. La música, doncs, inspirada per la poesia mironiana és la transmissió en forma de notes dels paisatges de Catalunya i de l’amor que sent el poeta per la seva terra. S’ha de fer notar que trobo el gust maresmenc en molts dels seus versos. N’és un clar exemple la composició que vaig escriure per al seu poema Dorm, Mar, Dorm, inspirada en el mar del Masnou.


Com es podrà veure la pel·lícula després de la seva emissió per Canal 33?
E.M.: Canal 33 ha signat un contracte amb la nostra productora per emetre la pel·lícula durant tres anys. A més, nosaltres segurament la projectarem  en diverses seus d’Òmnium Cultural, ajuntaments i institucions, fent també un fòrum de debat i/o un recital poeticomusical.


Quina és la seva relació amb la comarca del Maresme?
E.M.: Estic vinculat al Maresme, concretament perquè tinc casa a Alella, població en la qual participo des de fa anys en la majoria d’esdeveniments literaris que s’organitzen des de l’Ajuntament (Espais de poesia, Mostra literària, premi Guida Alzina i Maria Oleart, etc.). Des de petit, vaig estiuejar al Masnou i encara avui sóc soci del Club Nàutic. Actualment, presento cada dos dimarts  a Mataró Ràdio l’espai de poesia Perfum de Silenci, en el programa Viu la vida, dia a dia, conduït per M. Lluïsa Aranaz.
S.P.: Jo sóc nascut a Barcelona, però he viscut al Masnou des que vaig néixer fins als tres anys. Des d’aleshores, El Masnou ha sigut el nostre lloc d’estiueig, un paradís a 20 minuts de Barcelona. Moltes de les músiques que he escrit estan inspirades en els seus carrers, la seva platja i la seva gent. La cançó Dorm, Mar, Dorm, amb lletra de Miró, la vaig compondre inspirat en una noia masnovina amb qui estudiava a la facultat de químiques.

Deixa un comentari