Publicat el 05/09/2019

Hi ha un corrent d’especialistes que insisteix a trencar amb el sistema d’ensenyança tradicional per què ha resultat un fracàs. Quina opinió li mereix a vostè, això?
«Canviar-ho tot perquè res no canviï» a l’estil lampedusià no és la solució. Això sí, cal adaptar-se al temps en què vivim i no quedar-nos anquilosats en metodologies educatives anacròniques. L’aprenentatge avui ha de ser transversal, integral i ha de tenir en compte la neurologia i les emocions.

Sabem que ha participat en congressos sobre innovació docent i que hi ha aportat les seves experiències a l’aula.
Així és, porto sis anys duent a terme una metodologia anomenada «aprenentatge cooperatiu o col·laboratiu». Consisteix a fer que els estudiants hagin de treballar junts per assolir els màxims coneixements, i cal que cadascú es preocupi tant del seu aprenentatge com també, en certa mesura, del dels seus companys. Només hi ha un 20 % de classes magistrals i la resta és treball en equip (pràctiques i teoria) amb «interdependència positiva», és a dir, que cal que busquin respostes i estratègies conjuntes de resolució de cada cas pràctic i complir amb les responsabilitats del rol assignat. Però que ningú no s’espanti, no es tracta només d’avaluar-los conjuntament! També hi ha una exigibilitat personal a través de proves individuals.

Ens podria explicar la metodologia emprada?
Per aconseguir-ho, dividim la classe en 10 grups de 5 persones i dividim l’assignatura en 5 temes. Cada dues o tres setmanes es nomena «líder» un membre de cada grup i se li encarrega l’aprenentatge d’un dels 5 temes sobre el que haurà d’actuar com si fos el màxim especialista.
El líder de la matèria (un per grup) té l’obligació durant el temps establert d’actuar com si fos un entrenador personal dels seus companys de grup: ha d’actuar com a expert en el tema (ha de buscar temps per preparar-se’l), preocupar-se de saber si els companys hi dediquen temps a l’estudi, si els cal reforç d’esquemes, materials docents, si han entès els conceptes, etc., així com inventar-se proves (test, preguntes escrites o orals) per mesurar el seu rendiment, o simplement observar-los i aplicar la seva intuïció per descobrir en què els pot ajudar. Durant aquestes 2/3 setmanes, els plantejo pràctiques col·lectives i proves individuals sobre el tema de debat. La nota del líder s’obté a partir de la mitjana de les notes individuals aconseguides pels seus companys. Ara bé, també es té en compte la nota que li posen els companys i la qualitat del seu autoinforme. En finalitzar les 2/3 setmanes, un nou líder ocuparà el seu lloc, i així successivament fins a acabar els 5 temes en què es divideix l’assignatura.

Què hi ha de positiu en aquest sistema que requereix tant esforç per part de l’alumne i del professorat (seguiment de la tasca dels líders, elaboració sistemàtica de proves pràctiques i tests individuals per a l’avaluació contínua durant aquestes setmanes, etc.)?
A banda d’aprendre’s el temari obligatori del pla docent i d’alliberar matèria progressivament durant el procés, els alumnes desenvolupen habilitats cooperatives, potencien les tècniques de lideratge, fan aflorar capacitats de decisió i desenvolupen confiança en ells mateixos tot incrementant la seves habilitats d’ensenyar, de comunicar-se, de treballar en equip i de gestionar conflictes. A més, aprenen a autoavaluar-se quan fan l’informe de la seva tasca de líders. Us sorprendria veure com d’exigents són amb si mateixos i què confessen en l’autoinforme!
Però em guardo un secret: en el fons busco que siguin feliços a la meva assignatura. Perquè… aprenem millor quan som feliços!

Es refereix als corrents que fomenten la introducció de l’educació emocional a les aules?
La felicitat com a assignatura escolar serveix per enfortir la personalitat. Col·legis d’Alemanya, Àustria i Gran Bretanya la inclouen en els seus plans d’estudi per debatre emocions, fixar objectius vitals positius i ensenyar a aprendre com treure tot el rendiment a les eines cognitives. Un estudi dut a terme a la Universitat de Harvard pel professor Tal Ben-Shahar, expert en psicologia positiva, indica que el sentiment d’alegria, de felicitat, es pot aprendre! Com? A través de tècnica i de pràctica, és clar.

Això no menyscaba les hores que es dediquen a altres assignatures bàsiques i troncals en les escoles?
D’una banda sí, però en lloc de crear una assignatura específica es podria aplicar a través de les assignatures troncals tradicionals. Només cal que el professorat conegui les tècniques de neuroeducació i que les integri a través del seu mètode d’ensenyament.

Què aporta la neurociència al món de l’aprenentatge?
Aprendre és ser capaç de sobreviure de forma satisfactòria. I la curiositat i les emocions són imprescindibles per adquirir nous coneixements. Aprenem sobretot quan experimentem i quan ens emocionem, perquè les emocions, l’aprenentatge i la memòria estan relacionats. Per poder madurar, crear noves xarxes de neurones en els primers anys de vida, el cervell necessita experiències noves. A partir dels 10 anys el cervell pot aprendre aptituds. Però a l’adolescència, el cervell, que és bàsicament emocional, xoca amb l’actual model educatiu basat en matèries totalment racionals i mètodes memorístics. Sovint, ni el model educatiu ni molts pares ho tenen en compte.

El problema de la desmotivació dels joves és aquest, la falta d’emocions en allò que aprenen?
De forma bàsica sí. Ens allunyem de les seves emocions i ells no acaben de ser feliços amb els aprenentatges dogmàtics que els oferim. No els desperten interès. Siguem clars, si un pressupòsit per a una bona educació és ser més feliços mentre aprenem, només caldrà veure quines són les CLAUS per aconseguir-la. És cert que aquí no hi ha fórmules màgiques, però us asseguro que, amb la neurociència, el resultat sí que ho pot ser i obtindrem un millor creixement personal dels nostres fills.

A què es refereix?
Es tracta d’aprofitar millor el desenvolupament neurobiològic per adquirir aprenentatges, i de pas prevenir conductes antisocials com s’estudia a l’Escola de Prevenció i Seguretat Humana de la UAB.

Quins són els pressupòsits que estableixen els experts per tal d’aconseguir aquestes habilitats en els nostres fills i que tinguin èxit a la vida?
Podem enumerar-ne uns quants a tall d’exemple:

  • No creure que som infal·libles. Ni ells ni nosaltres no tenim la veritat predeterminada, no hi ha dogmes. És bo experimentar, equivocar-nos, fins que trobem el resultat que ens satisfà. L’error és necessari a la vida, però saber cóm esmenar-ho encara més.
  • Apreciar el que tenim (salut, amics, família, clima, educació, etc.).
  • Alliberar endorfines amb activitats que generin òxid nítric durant mitja hora al dia (exercici físic), bona nutrició i dormir prou.
  • Aprendre a organitzar-nos i a planificar el nostre temps.
  • Desconnectar durant uns minuts al dia per prendre consciència del que som i cap a on volem anar.
  • Cultivar la resiliència per a superar les situacions adverses i sortir-ne enfortits.
  • Perseverar, tenir passió, és a dir, perseguir els nostres objectius, atendre la nostra intuïció i tenir un compromís noble en la vida, almenys amb nosaltres mateixos.

Els professors, i també els pares, hem de treballar aquests aspectes i sobretot no hem de creure que tots els alumnes són iguals. Cadascú té habilitats diferents i cal fer-les aflorar. No podem fer exàmens iguals per a tots; per això ens cal l’ajuda des de dins, amb el treball cooperatiu que pretén ensenyar a través del mateix alumne, amb el seu llenguatge. I tot sense rebaixar el nivell, ni l’exigència ni el mèrit de cadascú.

No és possible aprendre sense un cert esforç, per la qual cosa hem d’aconseguir que aquest esforç ens faci sentir feliços, reconeguts i estimats. Cal reconèixer l’esforç i el progrés que faci cadascú i fer-ho repercutir en la seva qualificació.

En tot cas, segur que no tinc la veritat absoluta, però caldrà equivocar-se i tornar a assajar fórmules per enfrontar-nos als nous reptes que els nostres alumnes ens plantegin.

 

Redacció La Clau.

Deixa un comentari