Publicat el 04/04/2019

INTERPRETACIÓ: Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano i Nora Navas
DIRECCIÓ: Pedro Almodóvar
DURADA: 108 min
GÈNERE: Drama / Cinema dins del cinema

Sempre he entès l’èxit d’Almodóvar com la reacció inevitable d’un sector cinèfil. Desenganyem-nos: un director que és amic íntim de la polèmica, que té un segell tan fàcilment identificable i que exhibeix una estètica obertament enamorada del kitsch havia de despertar, necessàriament, l’entusiasme d’algú. Més encara tenint en compte la tendència de les masses a enganxar-se als excessos. Personalment, sempre he trobat els treballs de l’autor manxec buits i pretensiosos. Alguna vegada fins i tot m’he preguntat si el presumpte autor no dedica més esforços a inventar el títol del producte que en el seu contingut. Llevat el cas, és clar, de tres excepcions remarcables. Quatre, comptant el títol que ens ocupa.

Ho he de reconèixer. Amb Dolor y gloria, Almodóvar aconsegueix mantenir el meu interès des del minut u fins a l’últim. Per primera vegada no tinc la sensació d’estar veient la pel·lícula d’algú a qui interessa més deixar un segell que la tesi de la història. I també per primera vegada, tot em sembla contingut i sense excessos, presentat amb tacte i molt de respecte. En alguns moments fins i tot oblido estar assegut a una butaca. Els diàlegs, un element que sempre he trobat exageradament descuidat en las pel·lícules del director, em semblen perfectament creïbles. Les escenes íntimes, normalment carregades d’excessos i autoconsciència, desprenen senzillesa i transparència. Fins i tot Antonio Banderas aconsegueix, de tant en tant, pronunciar alguna frase amb naturalitat.

Però l’encert de tot plegat es deu, al meu parer, a la decisió d’explicar una història sorgida quasi íntegrament de vivències personals. Perquè era en els assassinats, segrestos, accidents i altres tragèdies telenovel·lesques on les pretensions de director estrella feien acte de presència. I és en aquesta història, explicada des de la franquesa, on Almodóvar no intenta justificar el seu nom. És quan hi ha aquesta proximitat amb el material que l’autor es permet explicar-se amb transparència i sense pretensions. Una molt bona demostració que, sovint, la recerca de matèries que despertin l’interès global és absurda: n’hi ha prou amb parlar sincerament.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

LA SALA patrocina aquesta ressenya

Deixa un comentari