Cruella

El passat 28 de maig, la companyia Disney va treure a la llum una de les pel·lícules més esperades dels últims mesos. Dirigida per Craig Gillespie (Yo, Tonya) i amb les cares d’Emma Stone i Emma Thompson al capdavant, Cruella s’estrena a cartellera… i al sofà de casa teva, per cortesia de la plataforma digital Disney+.

A ritme de jazz, les tecles del piano s’enfonsen amb naturalitat, entonant una melodia gens improvisada. Els blancs i els negres es desordenen a l’aire, sobreescrivint les síl·labes a cada nota que salta, fins a obtenir un nom: Cruella. Però ara el jazz esdevé punk, i com molts altres malvats de la companyia, aquest emblemàtic personatge, antagonista del clàssic de Walt Disney Pictures 101 dàlmates (1961), obté l’oportunitat de redimir-se amb una preqüela que canvia completament la percepció que tots en tenim.

Aquest personatge malintencionat, caracteritzat per una obsessió malaltissa per les pells, va aparèixer per primer cop al llibre de Dodie Smith 101 dàlmates (1956), on és encara més pervers que en les adaptacions cinematogràfiques.

Músics com Tina Turner, Bee Gees, The Doors, Supertramp o The Clash, i una banda sonora a càrrec de Nicholas Britelle (Moonlight, La gran apuesta) marquen el compàs d’una història de venjança on la protagonista és una nena prodigi amb un especial gust per la moda. De nom Estella, mirada viva i una cabellera d’un blanc i negre innat, de caràcter rebel però innocent, aquesta ment creativa incompresa en la seva època no deixa de ser una víctima dels traumes d’una infància dura i interrompuda.

Durant el primer quart d’hora de film està interpretada per la jove Tipper Seifert-Cleveland, que troba l’equilibri entre rebel·lia i innocència abans de donar pas a una de les millors interpretacions d’Emma Stone en la versió adulta del personatge. L’actriu aconsegueix transmetre a la perfecció la psicologia d’una ment excèntrica i sociopàtica, amb l’ús d’un llenguatge corporal exagerat però sense perdre l’elegància, donant vida a una Cruella de Vil capaç de seduir el públic com en una funció d’il·lusionisme.

Convertida ara en una mena d’híbrid entre Batman i un Robin Hood egoista, i amb un humor irònic propi del Joker, l’icònic personatge ens condueix per una història que a grans trets sembla una barreja entre El diablo se viste de Prada i Ahora me ves..., seguint l’esquema típic de les pel·lícules de superherois: el dolent és dolent perquè hi ha hagut un dolent que ha estat dolent amb ell abans.

A Cruella hi ha dues Cruelles, i una d’elles es troba en clar desavantatge. Perquè en aquesta història, no tots els dolents són dolents, i els bons no hi surten gaire.

Amb tot això, Gillespie fa evolucionar la idea de Cruella de Vil dins de l’imaginari col·lectiu. Els gossos del llibre original passen a segon pla, i es converteixen en un fil conductor que remarca la seva presència durant els 134 minuts de cinta. Una aposta arriscada, però intel·ligent i molt ben portada, de la qual ja s’ha confirmat una seqüela.

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com