Com hem viscut el confinament? Testimoni de la Residència i Centre de Dia Laia | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 16/07/2020

Sembla que ha passat molt de temps des d’aquelles primeres notícies amb les quals els nostres residents es van assabentar de què era la COVID-19. Aleshores, el pensament comú era que això «del virus» estava en un poble molt llunyà anomenat Wuhan i que era un virus com la grip, que aquí no arribaria mai. Alguns d’ells ja parlaven aleshores de la grip de 1918, també coneguda com a grip espanyola. Pocs en tenien records: només una senyora de 103 anys que sí recordava la seva mare molt preocupada i la mort de molta gent del seu poble.

Tot va canviar amb l’estat d’alarma: vam explicar a tots els residents que ens havíem de confinar, «sectoritzar», i que no podrien rebre visites dels seus familiars. Vam prendre mesures preventives i s’informava els residents dels canvis diàriament. Aquells que cognitivament estan preservats ho van entendre ràpidament, i a aquells que tenen deteriorament cognitiu els ho hem anat explicant dia rere dia.

El més dur del confinament? Ha estat, potser, el no-contacte físic entre professionals i residents i la falta de relació amb les seves famílies. Però també hi ha hagut parts positives: professionals que realitzaven tasques d’atenció indirecta han pogut crear nous llaços de comunicació molt més estrets, fent feines d’atenció directa. I aquells que realitzaven atenció directa han seguit donant l’estima que necessitaven els residents, per alleugerir amb molt d’èxit el seu neguit. I no podem oblidar la tecnologia, que ens ha ajudat a sentir-nos més a prop. Les persones residents, d’una altra generació, s’han acostumat a poc a poc a aquesta nova forma de comunicació. Per a ells ha estat increïble poder veure la família a través d’una pantalla. I en aquestes converses virtuals s’han viscut moments d’alegria, de llàgrimes i tristor, de desorientació i orientació momentània, de somriures i paraules boniques, d’esperança i d’ànims per poder seguir endavant. La conclusió és que ha estat una experiència molt gratificant que continuarem duent a terme.

Ens quedem, doncs, amb l’aprenentatge que totes les persones, tinguin l’edat que tinguin, podem ser molt més resilients del que ens pensàvem. Tots hem après a adaptar-nos davant les adversitats de la vida i a transformar el dolor en força per tirar endavant. I el més important? L’esforç dels professionals i la comprensió i la paciència que han tingut residents i familiars durant tot el confinament. A tots ells, mil gràcies.

 

Susana Diaz, treballadora social, i Maria Durante, terapeuta ocupacional

Deixa un comentari