Com eren els àpats de Nadal fa un segle?
Com eren els àpats de Nadal fa un segle? Un dels aspectes més representatius de les festes de Nadal són els àpats que compartim amb la família, al voltant d’una taula més opulenta que mai. Però, es menjava el mateix cent anys abans? Gràcies als historiadors i gastrònoms, podem saber-ho.
Hi ha constància que la nit de Nadal es feia un sopar senzill i, després de la missa del gall, un petit àpat: el ressopó, acompanyat de vi calent, xocolata desfeta o moscatell. El costum català de dejunar el 24 de desembre a la nit és molt antic, per això la nit de Nadal no se celebra amb un gran sopar familiar.
El dia de Nadal, en comptes d’entrants o aperitius, es posaven amanides i envinagrats al centre de la taula. Després venia l’escudella, que era molt més rica en ingredients que la que menjaven a diari. L’escudella i carn d’olla era típica de la província de Barcelona, i sobretot els galets. A la capital, el brou se servia amb macarrons tallats i formatge, i es creu que aquest tipus de pasta va ser la que va donar origen al galet.
Els canelons de Sant Esteve no apareixen en cap receptari català fins a principi del segle XX. Abans, el costum era menjar un arròs a la cassola fet amb les restes de l’àpat del dia de Nadal. Amb l’arribada dels canelons, però, la burgesia els va començar a incorporar als seus menús perquè el consideraven un plat refinat, atès que no eren fàcils de fer a casa, ja que calia elaborar la pasta a mà. No és fins l’any 1911 que l’empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, va començar a comercialitzar les primeres plaques seques, fet que va comportar la popularització dels canelons.
De torrons, n’hi havia només 4 varietats: de Xixona, d’Alacant, de massapà i de crema. Durant el segle XIX i a començament del XX, els torronaires assistien a fires, aplecs, mercats i, sobretot, a la fira de Nadal de Barcelona. Posaven les seves parades en punts diversos de la Rambla, així com en els baixos de moltes porteries que havien de llogar. Pel que fa a les neules, es creu probable que siguin els dolços típics d’aquestes festes més antics de casa nostra. Es té constància que es menjaven el dia de Nadal des de l’edat mitjana, i diuen que va ser una monja qui va inventar-les en enrotllar una hòstia.
A les taules de Nadal, el cava que imperava, que llavors s’anomenava xampany, era semisec o sec; també vins generosos com misteles, xerès i màlaga, que es reservaven per a les grans ocasions.
La tradició de menjar raïm per Cap d’Any ja era popular al segle XX. Existeixen diverses teories sobre el seu origen, però la més acceptada es remunta al 1909, quan els agricultors van produir un excés de raïm i, per tal de donar sortida a tant de producte, van anar estenent el costum de menjar dotze grans, un per cada campanada.
Redacció La Clau