Christian Guiriguet. Actor
Christian Guiriguet va néixer a Barcelona l’any 1973. És, però, masnoví de tota la vida, encara que actualment resideix a Madrid des de fa sis mesos. Actor amb experiència a la televisió, el cinema i la publicitat, parlem amb ell de la seva professió i del sector.
Quan i com va decidir ser actor?
Doncs jo ja era una mica pallasso de petit, encara que tímid. Amb el temps la música i el cinema van ser les disciplines que més m’aportaven i m’obsessionaven, així que vaig començar a estudiar Imatge i so. La idea era convertir-me en director de cinema, mentre tocava la guitarra en algun grup, però, coses de la vida, vaig veure que davant la càmera també m’ho passava bé i que m’estava guanyant la vida amb la publicitat. Així que, després d’estudiar direcció cinematogràfica, vaig començar a estudiar interpretació per dirigir actors i per millorar la que s’estava convertint de mica en mica en la meva feina. Va passar que em vaig enganxar completament i ja no puc viure sense interpretar personatges.
Com va iniciar-se en el món professional?
Amb la publicitat. Vaig començar fent figuracions, per xafardejar com era un rodatge mentre estudiava Imatge i so, i després de passar per diferents departaments (em torna boig el cinema i els seus mecanismes d’elaboració) vaig tornar davant la càmera però amb més protagonisme. Semblava que se’m donava bé.
Malgrat el seu treball en molts altres àmbits, la seva feina en l’anunci de Trivago l’ha fet molt conegut. Què destacaria de la seva experiència en aquesta feina?
Ha esta una experiència molt bona. Des de l’equip amb qui vaig rodar fins a la repercussió que ha tingut. Serà d’aquelles coses que explicaré quan sigui iaio. A la feina de Madrid em diuen Dr. Trivago, per això de Centro médico.
I de la seva tasca en sèries televisives de referència, quina valoració en fa?
Doncs n’estic molt content i satisfet, tot i que vaig començar fent de dolent. A La riera era un directiu pocavergonya que havia tret un medicament defectuós al mercat sense haver-lo testat abans. A Polseres vermelles, el pare d’en Jordi que mai no el venia a veure i es barallava amb la mare. Però amb Pere i Júlia el personatge ja començava a semblar-se a mi. Ara estic fent de metge traumatòleg a Centro médico, el Dr. Jaime Ferrer, que és un bon paio, solter, homosexual, però amb un instint paternal creixent i amic dels seus amics, sempre disposat a ajudar. És la feina més completa que he fet fins ara, ja que es tracta d’una sèrie diària on s’ha de donar el màxim cada dia i a una velocitat esparverant.
La televisió i el cinema són experiències molt diferents. Què n’ha après, del seu treball a les pel·lícules?
Com de concentrada està la gent a cada segon. Amb el cinema cada un de nosaltres és conscient que està fent una peça que ha de ser única, i que representa la visió d’un tema que, generalment, va començar amb el guionista, el director l’ha fet seu, i els actors vivim la història com si fos la de tots. El ritme també és completament diferent. Tens temps de jugar, buscar i, quan arriba el moment de rodar, la feina que hi ha al darrera fa que et sentis prou segur dins la volatilitat i la imperfecció del moment. És un plaer. Comparat amb el teatre, allò que has fet en cinema quedarà gravat per sempre més, i mai no ho podràs repetir per millorar-ho.
Quins films en els que ha participat i quins directors són els que té en més estima?
Doncs en David Victori és una de les persones més especials que he conegut. Una persona amb un gran sentit de l’emoció, de la narrativa i de l’espectacle. En sap molt, de com fer una pel·lícula, i crec que serà el nou Bayona.
Ha participat en molts curtmetratges. Són una veritable escola d’actors i directors?
Totalment. Un rodatge pot ser un caos si no hi estàs acostumat, i això es reflectirà en el resultat final. Al principi no és fàcil per a ningú, però és molt divertit, hi ha dinàmiques molt boniques entre la gent que hi treballa i és una aventura amb emocions fortes, moments de tensió importants que t’uneixen molt a la gent amb qui treballes. Els actors potser ens hem d’aïllar d’aquestes dinàmiques, el suficient per no perdre la concentració del personatge, i per això tenim fama de bojos o rarots, però quan sents la paraula ‘acció’ estàs amb ells, amb l’equip, seguint les marques que t’han donat i pendent de coses tècniques, que no tenen gaire a veure amb la història ni el personatge, i ja formes part de l’equip. Això s’aprèn a base de rodar i rodar.
El teatre continua sent el gran repte dels actors, sobretot perquè és en directe i amb el públic cara a cara. Quina ha estat la seva vivència en aquest àmbit?
He participat com a coprotagonista a Cercanos (Closer), de Patrick Marber, i va ser molt divertit. El meu personatge era molt agraït de fer, encara que va ser molt dur perquè era una peça de quasi dues hores intenses, amb canvis de roba constants en poc temps; havia arribat a sortir a escena suadíssim, despentinat i amb la bragueta oberta però mostrant tota la classe del meu personatge i del moment. Ho vam fer a un teatre petit amb la gent molt a prop, tant que havien de retirar les cames perquè nosaltres passéssim.
Quines recomanacions faria a un jove que vulgui començar en el món escènic?
Doncs que s’apunti a una bona escola, que trobi el seu camí com a actor (perquè no sempre has d’acabar fent ficció), que no pari de fer coses. Que no es jutgi gens a escena, potser una miqueta quan acabi. Que se senti lliure per fer el que li surti en aquell moment. L’escenari és el lloc més segur que hi ha, qualsevol cosa que fora estaria prohibida o mal vista, allà la pot fer.
I la seva relació amb el Maresme…
Doncs n’estic molt orgullós. De vegades ensenyo fotos de la platja, dels ‘xiringuitos’ o de les vistes de la meva terrassa, i aquí a Madrid al·lucinen. És el lloc on vull viure. He crescut aquí, tinc records de la meva infantesa en bicicleta pels carrers del Masnou quan encara no estaven asfaltats, gairebé sense cotxes, de visitar els pobles del voltant pels tornejos de futbol, anar de festa amb la Derbi Variant ara a Alella, ara a Teià… M’encanta tenir la muntanya a 20 minuts de la platja i la ciutat de Barcelona a 30 minuts en tren. Per feina vaig viure a Barcelona un parell d’ anys, però de seguida em vaig agafar un pis al Masnou i hi vaig tornar. N’estava enyorat.