Publicat el 09/03/2011
DIRECCIÓ: Fernando Trueba, Javier Mariscal
DURADA: 94 min

No hi ha dubte que som davant d’una pel·lícula excepcional. Fernando Trueba, Mariscal, Bebo Valdés, Estrella Morente, un bon grapat de noms units en aquesta producció que ha costat set anys de treball i uns deu milions d’euros. Realment sorprenent tractant-se d’una pel·lícula d’animació. Això sí, animació dirigida a un públic adult. És una llàstima que s’hagin de donar tantes circumstàncies per dur a terme un projecte com aquest, en un temps en què l’animació ja hauria d’haver trencat amb el tòpic de producte infantil.
Crec que ja és per tots coneguda l’obsessió de Trueba per la música cubana dels anys 40 i 50, i més concretament per la figura de Bebo Valdés. Encara que Chico & Rita no és una biografia del famós músic cubà, el protagonista està fortament inspirat en ell, tant en l’àmbit argumental com en l’àmbit físic. Però el que ens conta la pel·lícula de Trueba és una història d’amor envoltada de música cubana i jazz. Des de l’Havana a Nova York, passant per Las Vegas i París, des de finals dels anys 40 fins a l’actualitat, amb una animació entre artesanal i tecnològica que recrea meticulosament els diferents ambients i les diferents èpoques.
Ens trobem, doncs, un gran espectacle a cavall entre el musical i la comèdia romàntica, que no oculta el seu classicisme tot i els recursos que s’han fet servir per a l’animació. En aquest punt comença a trontollar el gran muntatge. L’estil de Mariscal és realment potent i absorbeix de seguida, però l’impacte per si mateix no aguanta tot sol un llargmetratge. El guió, clarament, peca de simplista, els protagonistes no acaben de transmetre la suficient empatia i, en molts moments, hom pot desitjar deixar la trama principal de banda i centrar-se en algun dels personatges secundaris. És el cas de l’inseparable company de Chico, Ramón, amb moltes més possibilitats dramàtiques i narratives, o l’explosiu Chano Pozo, tot un personatge bomba al qual només es dediquen uns pocs minuts.
La veritat és que el cinema de Fernando Trueba no m’ha acabat de convèncer mai. De fet, crec que ha perdut gran part de la força visual que caracteritzava algunes de les seves primeres pel·lícules. Es podria dir de Trueba, com d’un bon grapat dels directors espanyols consagrats, que està massa arrelat als codis del cinema clàssic nord-americà. Sembla com si l’absurd intent de passar per davant de Hollywood per part de la indústria del cinema espanyol hagués anat en prejudici de la mirada de molts dels directors que van ser autèntics agitadors del cinema durant els anys 70 i 80.
En definitiva, es tracta d’un espectacle visual captivador, però buit d’ànima. Tot i això, no dubto que els nostàlgics i els que simplement volen entretenir-se una estona sortiran encantats.

Deixa un comentari