Publicat el 25/02/2015
Carme Pla (Terrassa, 1966) és una actriu catalana llicenciada per l’Institut del Teatre de Barcelona el 1990. Membre i fundadora de la companyia T de Teatre i protagonista de la sitcom catalana Jet Lag, també ha treballat en diversos muntatges teatrals, en llargmetratges i sèries de televisió com a actriu principal i actriu convidada. Ha sigut codirectora en obres de la companyia T de Teatre, directora (i intèrpret) i professora d’interpretació a l’Escola de teatre El Timbal. Precisament, amb T de Teatre ha protagonitzat obres de molt èxit, com ara Petits contes misògins, Homes!, Criatures o Això no és vida!, entre d’altres. Parlem amb ella amb motiu del Dia Internacional de les Dones, que se celebrarà el proper 8 de març, sobre igualtat i teatre.

Com decideix crear i tirar endavant T de Teatre?
La companyia es forma a partir de l’èxit dels Petits Contes Misògins, obra que vam crear en sortir de l’Institut del Teatre de Barcelona, quan érem molt joves i desconegudes. I, des d’aleshores, fins avui.


Una companyia promoguda i integrada inicialment per dones comporta un valor afegit en una societat en la qual encara manca molt per assolir la igualtat de gènere. En la seva trajectòria com a actriu, ha notat una major dificultat pel fet de ser dona?
He notat que hi ha més actrius que actors a l’atur. Per sort, jo he viscut una situació privilegiada, perquè nosaltres ens generem la pròpia feina. Però, en general, hi ha més papers masculins que femenins. I, de papers femenins, n’hi ha molts més per a les dones joves que per a les grans.


Precisament, a Can Malet, al Masnou, impulsa el taller «Fem teatre per la igualtat», pensat per a joves de 14 a 17 anys. Què planteja aquesta proposta?
Crec que és important que siguem conscients de, fins a quin punt encara, estem immersos en comportaments masclistes (tant els homes com les dones). És normal, fa molts anys que tenim aquest patró i costa molt canviar-lo. El primer pas és ser-ne conscient.


Com s’hauria de fomentar la igualtat en la vida diària, des de l’ensenyament, a casa…?
Des de l’ensenyament, a casa, i a la feina, al carrer. I també fent-nos un autoexamen totes les persones. Com he dit abans, és un patró que tenim impregnat.


Arribarà un moment en què el Dia Internacional de les Dones no serà necessari? És molt lluny, encara?
Crec que cada vegada hi som més a prop. Però, sí, encara és lluny. Hem de tenir present que hi ha societats que encara estan més endarrerides, en aquest sentit. I podrem dir que hem aconseguit l’objectiu quan hi arribem totes les societats; si no és així, no val.


La societat en què vivim dóna prou suport a les dones emprenedores? Què més caldria fer?
Suposo que en dóna, però en podria donar més. La dona és un motor molt important de creació, i això s’hauria de cuidar i alimentar.


La violència de gènere continua sent un problema greu en el dia a dia. On cal incidir per trobar la solució?
En l’educació, des de petits. Per reconduir la persona que té una conducta violenta cap a l’altre sexe i per detectar aquest tipus de conductes i no ser-ne una víctima sense adonar-se’n fins que ja és massa tard.


Tornem a la seva trajectòria als escenaris: del teatre passa a la televisió. És molt diferent el públic que va al teatre del de la petita pantalla?
La diferència més gran es troba en la repercussió d’un mitjà i l’altre. La televisió et dóna una popularitat en un sol dia que el teatre no et podrà donar en anys. Però l’espectador que va al teatre és molt bon espectador. L’ideal és que la televisió generi espectadors de teatre (cosa que passa).


El teatre en català també ha rebut amb força els impactes de la crisi. Ara mateix, i a grans trets, en quin moment creu que ens trobem, tant a nivell creatiu com en l’existència de companyies i la seva capacitat per dur obres a l’escena?
Ja diuen que «la crisis agudiza el ingenio». Ens inventem maneres de seguir endavant amb pocs mitjans, i això genera creativitat, enginy… Però ja seria hora que posessin la cultura al lloc que li correspon. Hi sortiríem guanyant tots, ara i en el futur.


A l’escenari, què és més difícil, fer riure o fer plorar?
No t’ho sabria dir… Fer emocionar, en general. Aconseguir que allò que succeeix a dalt de l’escenari arribi als sentiments de la gent. Aquest és l’objectiu.


Abans d’arribar al públic des de l’escenari, en una obra calen molts preparatius i assajos. Quan poden tardar a estrenar una obra que hagin promogut des de T de teatre?
Si l’obra ja està escrita, un parell de mesos. En processos on ha calgut buscar material i, després, encarregar un text, hem arribat a trigar mig any.


La formació teatral reglada, a l’Institut de Teatre de Barcelona per exemple, on vostè va formar-se, ha ajudat a consolidar una escena estable en català?
Està clar que una institució que es dedica a formar actors i actrius ajuda a tenir una planter de professionals de qualitat. De tota manera, un actor o una actriu es va formant durant tota la vida.


Quina és la recomanació principal que faria a algú que té la inquietud de ser actor o actriu?
Que estudiï, que s’hi apliqui molt i que hi posi totes les hores que pugui. I que no defalleixi, perquè, com tot a la vida, té pujades i baixades.


Viu al Masnou. Quina és la seva relació amb el Maresme? Com veu la comarca?
Estic encantada de viure al Masnou. Considero que els qui vivim al Maresme som una mica privilegiats. Evidentment, falten millores, i confio que s’aniran aconseguint.

Deixa un comentari