Carme Jordi, Astrofísica | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 27/02/2020

Carme Jordi és professora del Departament de Física Quàntica i Astrofísica de la Universitat de Barcelona, i membre de l’Institut de Ciències del Cosmos i de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. El seu àmbit de recerca és la caracterització física d’estrelles i cúmuls estel·lars, basada en observacions des de la Terra i des de l’espai. Ha participat en missions espacials com Hipparcos i INTEGRAL, i actualment ho fa en el projecte Gaia, de l’Agència Espacial Europea, que cartografia més de mil milions d’estrelles de la nostra galàxia. És membre del Gaia Science Team, l’òrgan científic assessor de l’ESA per a aquesta missió.

Per què va decidir dedicar-se a l’astrofísica?
M’agradaven les matemàtiques i la física i en començar a la universitat vaig decantar-me per la física. Un cop a Física, l’astronomia em va atraure, i en aquesta línia continuo.

Quines inquietuds cal tenir per dedicar-se a la ciència?
Curiositat, capacitat d’anàlisi, capacitat de raciocini, entreveure el que no podem veure…, tot el que va lligat a l’aplicació del mètode científic.

Què caldria fer des de les institucions i la societat per millorar la recerca científica a Espanya?
Invertir-hi més recursos. La recerca té bona salut quan parlem del potencial humà, la seva formació, les relacions internacionals establertes, les vocacions, etc. Però també hem de dir que la situació és molt precària. Mentre que altres països de la Unió Europea van incrementar els recursos per a la recerca durant els anys de la crisi econòmica, Espanya va disminuir-ne el pressupost. Els equips de recerca se n’han ressentit. Molta de la nostra joventut ben formada ha hagut de buscar feina a l’estranger, sense perspectiva de poder tornar. Els que queden aquí tenen contractes de gran precarietat. Les administracions continuen sense fer una aposta clara, sense creure-hi fermament.

Actualment s’estan fent tasques de difusió per fomentar la ciència entres les dones. Tradicionalment hi ha hagut més homes en aquest camp perquè s’ha dificultat que les dones poguessin ser científiques. Avança la societat en aquest sentit?
Els avenços són molt lents. Quan jo vaig començar a la universitat potser érem un 10 % de noies i ara en són gairebé un 30 %. Hem avançat aquí. Però quan arribem a etapes més avançades de la carrera científica (màsters, doctorats, postdoctorats, professorat, etc.) el percentatge de dones va baixant. Les dones no arriben tan enllà. La societat ha de canviar de mentalitat pel que fa a la cura de la canalla, la cura de les persones grans. Mentre la dona s’hagi de fer càrrec de tot això no té les mateixes oportunitats que un home.

Quines són actualment les principals línies del seu treball?
Des de fa anys estic treballant en una missió de l’Agència Espacial Europea que es diu Gaia. Observa més de mil milions d’estrelles durant més de cinc anys per determinar on són, com es mouen, quina edat i quina composició química tenen. Tot plegat per poder deduir la història de la formació i evolució de la nostra galàxia. De moment s’han publicat dos arxius de dades que estan revolucionant molts camps de l’astrofísica.

Amb l’observació de l’espai, som cada vegada més a prop de descobrir altres formes de vida?
Hem descobert planetes que giren al voltant d’estrelles diferents del Sol després de segles d’haver intuït que existien. De la mateixa manera intuïm que deu haver vida en algun altre lloc més enllà de la Terra. Encara no s’ha trobat, però hem avançat molt en les tècniques per trobar-la.

Les distàncies, des de la perspectiva tecnològica de la nostra civilització, continuen sent un obstacle per observar i viatjar a l’espai. On estarien els grans reptes en aquest sentit?
Probablement la resposta més mediàtica és dir que els homes colonitzin Mart, o que viatgin a una altra estrella. A mi em meravellen alguns grans avenços com el satèl·lit Solar Orbiter, que es podrà acostar molt al Sol gràcies a una protecció contra les altes temperatures; o el Rosetta-Philae, que va estar estudiant un cometa de només 4 km de mida i hi va aterrar; o el Gaia, que mesura angles tan petits que permeten fins i tot distingir des de la Terra una papallona volant a la Lluna.

Com s’haurà d’afrontar la barrera del temps en viatges que ultrapassen els límits de la vida humana?
O hibernacions, o generacions que es succeeixin durant el viatge.

L’ésser humà no és un bon inquilí del seu planeta, com veiem en les notícies del dia a dia. El canvi climàtic és molt preocupant. Què s’ha de fer des de la societat per millorar en aquest aspecte?
No soc experta en aquest tema, no és el meu camp de treball. Entenc que cadascú com a persona pot aportar un granet de sorra, però això no és suficient. Calen grans canvis estructurals, grans canvis en la forma de l’economia mundial. Cal una altra forma de vida.

Cal treballar i potenciar més l’ètica, en paral·lel a la recerca científica?
A l’astrofísica hi ha un grau molt elevat d’ètica. No hi ha falsedats expresses a les publicacions. Sí que pot haver-hi interessos industrials darrere de les decisions de les tries de les missions espacials. I també és important en l’impacte que deixem als llocs que visitem a l’espai; ja malmetem la Terra, i es tracta de no malmetre els altres planetes, llunes o altres cossos del sistema solar que visitem.

 

Entrevista: Albert Calls

Deixa un comentari