Publicat el 09/11/2004

En cada època es defensen plantejaments i actuacions que les generacions posteriors consideraran absurdes i obsoletes. Per exemple, la passivitat dels membres de les primeres associacions de gent gran, segurament perquè havien patit una guerra civil i ho havien passat molt malament. Avui dia cada vegada més persones jubilades no volen ser passives, sinó actives. Estan convençudes que per fer possible unes pensions mínimes i una qualitat de vida europea, és necessari, imprescindible, que la gent gran estigui organitzada.
Aquesta idea de crear una organització forta de la gent gran és nova i pròpia d’una cultura sènior que no té por a perdre les seves pensions o a patir represàlies motivades pels seus plantejaments reivindicatius.
A molta gent gran d’avui li va la marxa, volen sobretot passar-s’ho bé i, per aconseguir-ho, han perdut la por a sortir de casa i al què diran. Han descobert que la vida és acció que els hi permet conèixer les seves possibilitats d’autorealització i també que per no sentir-se vells han de fer coses que emocionalment els facin sentir útils i necessaris. Una cultura sènior suposa un canvi de xip, una revolució cultural, no tenir por a viure d’acord amb la nostra nova mentalitat, encara que això suposi trencar estereotips i tradicions.

La qüestió és per què la gent gran no s’ho pot passar bé, amb sentit de l’humor, dins d’una societat en què tots podem i devem aportar el nostre gra de sorra per fer possible un món millor?

Deixa un comentari