Caçar mata | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 10/09/2020

Cada any, 37 000 caçadors catalans maten més d’un milió i mig d’animals salvatges. Segons la Generalitat, 220 000 conills, 65 000 senglars, 39 000 garses, 21 159 faisans i 11 000 guineus desapareixen dels nostres boscos i camps a trets i perdigonades. Dels ferits, ni se’n parla.

Aquesta hecatombe afecta les 41espècies caçables, però els trets fets amb poca cura arriben a animals protegits, boletaires, excursionistes i companys de partida. Foc amic, en diuen. Per cert, crec que no hi ha controls d’alcoholèmia per als caçadors.

Els escopeters diuen que regulen la població salvatge i que són ells els que més estimen la natura. Hi ha amors que maten. En cap parc natural equilibrat cal cap regulació humana. La superpoblació es dona en ecosistemes incomplets o alterats pels homes. El llop controla el senglar a mitja Europa a cost zero.

Els caçadors han acabat amb nombroses especies. A Catalunya li va tocar el rebre al linx boreal cap als anys vuitanta del segle passat. També el llop va ser extingit. L’o s es va salvar pels pèls i encara està en perill greu d’extinció. La història de la caça és la història dels animals que desapareixen per sempre.

La caça estava justificada al paleolític o en pobles nadius com a activitat de subsidència. A Catalunya ho vam deixar enrere fa 5.000 anys. Per alimentar set milions i mig de catalans a base de caça necessitaríem Europa i Àsia juntes i encara tindríem problemes.

La caça romàntica ha desaparegut, el tu a tu entre home i animal és impensable amb GPS, vehicles 4×4, visors de tota mena, escopetes i rifles de llarg abast, cada dia més letals. Per no parlar de verins i paranys emprats abastament. La cerca de trofeus, un cérvol de 14 puntes per exemple, treu de la natura els millors exemplars i va contra l’evolució, i total per decorar la llar de foc. Egoisme, fatxenderia, insensibilitat, digues-li com vulguis.

Mentre uns van a trets per camps i muntanyes, els que volen veure els animals han d’esperar que s’acabin les caceres. Una minoria imposa la seva llei. Així, mentre el gall fer és a punt de desaparèixer, els faisans de granja o les perdius criades amb pinso deambulen desorientats per tot arreu.

En els parcs naturals i en zones on no es caça, la població d’animals es regula sola. La caça es una tradició, efectivament, que mereix la mateixa consideració que els toros, l’esclavatge o la inquisició. La caça aboca 21 000 tones de plom a l’entorn natural de tota Europa, un tòxic que passa a ocells, aigües i finalment als humans.

Hi ha moltes formes de lleure i companyonia que no fan mal a ningú.

Una certa sensibilitat i ètica ens obliga a no infringir mals evitables, erradicar la cultura de les escopetes i protegir de les perdigonades totes les especies, inclosa la nostra.

 

Ramon Sala F Aranburu
www.facebook.com
/catalunyasalvatge/
Foto: Ramon Sala

Deixa un comentari