Buscando a Dory | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 13/07/2016

INTERPRETACIÓ Animació
DIRECCIÓ Andrew Stanton, Angus MacLane
DURADA 103 min
GÈNERE Aventura / Comedia

Els esforços que Andrew Stanton ha dedicat a la segona part de Buscando a Nemo són visibles per tot arreu. Al llarg de l’aventura–que aquesta vegada protagonitza la desmemoriada Dory– es fa palpable una gran dedicació amb el guió, així com també immenses ràfegues de creativitat. Potser és precisament l’evidència d’aquest esforç el que impedeix identificar-se amb els personatges i connectar amb les seves emocions. Perquè en tot moment sembla que els creadors de Wall-e pensen més en les peripècies dels personatges que en els seus conflictes, en les filigranes visuals que en el drama dels fets. És a dir, estem davant d’una pel·lícula plena de pirotècnica però pràcticament sense ànima.

És com si la creativitat de Pixar hagués perdut la seva naturalitat per convertir-se en un producte de fàbrica. No es pot negar que la pel·lícula està farcida d’imaginació i d’idees d’alt potencial (com per exemple la de les mans de desenes de nenes penetrant violentament l’aquari com si fos un bombardeig; o l’aconseguida escena en què Dory i la balena Bailey se sincronitzen perquè la primera pugui sortir de les canonades; o la gran diversitat d’espais que hi ha dins del centre de curació d’animals marins i tota la seva riquesa…); però sempre fa la sensació que aquestes idees intenten cobrir una evident falta de profunditat. I si una cosa tenia fins avui la genialitat de Pixar era precisament que sabia abarcar temes de gran profunditat amb naturalitat i subtilesa.

Si la primera entrega de la franquícia d’aventures marítimes desprenia tendresa i generava una forta identificació envers la relació entre pare i fill, la segona amb prou feines aconsegueix despertar curiositat cap a les peripècies d’un personatge no gaire més profund que el clàssic còmic secundari. Si els moments de retrobament de Buscando a Nemo esdevenien naturals i commovedors, el final de Buscando a Dory és poc més que una resolució dramàtica poc creïble que es tradueix en un tercer acte distant i encaramel·lat. És com si els responsables de la pel·lícula haguessin dedicat tots els esforços a l’estètica i els espais (aconseguint, d’altra banda, resultats prou interessants) oblidant-se de renovar el combustible de l’apartat emocional dels seus personatges.

Res es pot retreure a una productora que al llarg de vint anys ens ha regalat algunes de les millors pel·lícules dels últims temps (no dic de la història del cinema per pura cobardia); però és inevitable sentir certa nostàlgia cap a aquella època en què Pixar era sinònim de qualitat; i cada estiu esperàvem la nova joia animada que arrossegaria cap al cinema a grans, petits i mitjans; amb la certesa que tots sortiríem de la sala una mica més feliços.

 

On veure la pel·lícula

Deixa un comentari