Benjamín Sánchez Soler, farmacèutic | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 24/09/2020

Benjamín i Augusto Sánchez Soler regenten, seguint la tradició familiar, la Farmàcia De Dalt, la primera que es va instal·lar a Vilassar de Dalt el 1680 i una de les primeres de la província de Barcelona. A mitjan segle XX, els seus pares, Amor Sánchez Marco i Rita Soler Tió, es van posar al capdavant del negoci, convertint-lo en un referent a la zona. Ja fa més de 15 anys que la Farmàcia De Dalt, a més de ser farmàcia comunitària, va començar a desenvolupar un programa de gestió integral farmacològica per a persones internes en residències geriàtriques, centres d’assistència social i trastorns de conducta a Catalunya. També participen en el projecte d’I+D+i (investigació, desenvolupament i innovació) ‘Branyas’, en el marc d’un conveni amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

 

Què estudiarà el projecte d’I+D+i ‘Branyas’?
Aspectes de diferent índole (seroprevalença, nutrició, anatomia, equilibri i motricitat, aspectes psicològics, etc.) per poder identificar els perfils de risc en vista de possibles onades futures de la covid-19.

I quant temps passarà fins que se’n facin públiques les conclusions?
L’estudi està previst que duri aproximadament dos anys, atesa la complexitat i amplitud dels aspectes a estudiar. Serà sens dubte el CSIC qui doni a conèixer els resultats obtinguts quan ho decideixi.

Quin pressupost té el projecte?
El pressupost és molt reduït, ja que ascendia a 120 000 euros inicials, repartits entre totes les entitats que hi participen, cosa que no arriba per cobrir, ni de bon tros, les enormes despeses tant de material com de personal que caldrien. Per aquesta raó, tot el nostre equip de Farmàcia de Dalt ho fa gratuïtament pel que fa al temps de dedicació, no només l’equipament necessari, sinó també els tests i múltiples estris que necessitem per realitzar un estudi complet i fiable. És per això que hem decidit crear la fundació ‘Branyas’, per tal de recaptar els diners suficients.

Qui participa en el projecte?
Hi participen un gran nombre de persones, des d’investigadors i científics de primera línia en l’àmbit nacional –ja que comptem amb el suport del CSIC, una Agència Estatal per a la investigació científica i el desenvolupament tecnològic–, fins als professionals sanitaris d’una quantitat elevada de residències. I també l’equip de la nostra farmàcia, que es multiplica tant per recollir la informació necessària com per realitzar les proves que els científics necessiten a fi d’avaluar i treure les conclusions necessàries i cobrir així els objectius del projecte.

Amb quines residències i centres de salut han interactuat durant la pandèmia del coronavirus?
Per raons de protecció de dades, no detallaré quins centres o quines persones intervenen en el projecte, tot i que sí puc dir que hem seleccionat diferents tipus de centres distribuïts per tota la geografia catalana, de diferent volum, tant públics com privats i amb una representació heterogènia de pacients. Per aquest motiu, hi ha persones que van passar la covid, d’altres que no la van passar, simptomàtics i asimptomàtics… I, en definitiva, el CSIC va prendre la decisió per realitzar un estudi efectiu. Era fonamental que hi participessin persones amb tota mena de perfils.

La Farmàcia de Dalt ofereix des de fa més de 15 anys un servei especialitzat a institucions geriàtriques i centres de salut. Quines característiques té?
La Farmàcia de Dalt va apostar des de fa ja molts anys per invertir en la tecnologia, sent la primera farmàcia d’Espanya a adquirir un robot dosificador per preparar les dosis dels seus pacients. Aquest fet va ser encara més singular quan des del primer moment vam començar a desenvolupar un programari d’adaptació continuada tant a les circumstàncies i necessitats del sector residències com als canvis formals del sector farmacèutic, com ara la implantació de la recepta electrònica. Amb el temps vam anar dissenyant un sistema integral de control farmacològic que anomenem «5Cs farmàcia» (dosi correcta, del medicament correcte, administrada al pacient correcte, a través de la via correcta, en el moment correcte). D’aquesta manera, adaptem la nostra acció respecte al món residencial desenvolupant actuacions de control i suport farmacològic, com per exemple la supervisió d’estocs en els centres o l’estudi detallat de les persones polimedicades, que en haver estat visitades per diversos especialistes mèdics han acabat amb un excés de medicació innecessària o que fins i tot pot presentar una interacció no desitjada. De fet, hem aconseguit reduir els nivells d’error deguts a la medicació, amb les greus conseqüències que comporten, des de més del 10 o el 12 % a menys del 0,5 %.

Quin balanç fan de les condicions de salut de la gent gran a partir de la seva experiència durant la pandèmia?
Partint de la base que ens trobem davant la franja d’edat més delicada i fràgil de la societat, i que a més va aparèixer un virus completament desconegut que ens va envair amb una virulència inaudita, l’adaptació a les circumstàncies va ser realment difícil tant per a les administracions públiques com per als centres residencials, i fins i tot per a la gent del carrer. Tenir al davant un enemic tan implacable, agressiu i àgil no ens va donar temps per preparar-nos per saber ni el com, ni l’on, ni el quan de la situació. Això ens va portar a trobar-nos que els més febles van ser els primers a caure, i si a més tenim en compte que vivien agrupats sota un mateix sostre, la massacre estava cantada.
En l’actualitat, i segons fòrums mèdics, s’han après força coses a marxes forçades; entre d’altres:

  • Ens vam trobar inicialment la dificultat de respirar, motiu pel qual es van usar ventiladors; hem après que a més es fan coàguls en els pulmons, per la qual cosa si a més utilitzem més anticoagulants (aspirina o heparina) l’efectivitat és immensament més gran, i això es fa servir en els protocols des del juliol.
  • Anteriorment els malalts queien morts abans d’arribar a qualsevol centre de salut per la falta d’oxigen a la sang; ara el control de la saturació d’oxigen a la sang és fonamental, doncs, i quan es produeix una baixada a menys del 93 % ja es reacciona mèdicament.
  • No teníem medicaments per combatre el virus; ara sabem que el Remdesivir i el Favipiravir són realment efectius.
  • Molts malalts morien pel seu propi sistema immunològic, que actuava d’una manera exagerada amb l’anomenada «tempesta de citocines». Avui sabem que fent servir esteroides poden prevenir-se, en molts casos, aquestes tempestes.
  • També hem après que la insuficiència respiratòria (hipòxia) millora amb una posició prona (recolzant el pacient sobre el seu ventre).
  • Així mateix s’ha descobert últimament que els glòbuls blancs de la sang generen una substància química que causa els famosos microcoàguls en els vasos sanguinis dels pulmons, fet que la colquicina (usada contra l’àcid úric) podria prevenir.

En definitiva, les circumstàncies van canviant i els recursos van fent-nos més forts enfront d’aquest enemic que ens resultava tan desconegut, i veiem que podem defensar-nos millor fins a tenir la certesa d’una vacuna.

S’ha vist que en moltes residències geriàtriques hi ha hagut problemes greus i la gestió ha estat nefasta, amb la mort de moltes persones com a conseqüència. Se n’ha après, d’aquests fets tan desafortunats?
Després del que nosaltres hem viscut molt de prop, vull rompre una llança a favor dels professionals del món residencial, ja que un cop passats els fets és fàcil criticar la seva gestió sense tenir en compte la dificultat trobada en la derivació hospitalària per la saturació existent, així com la falta de diagnòstic adequat per la falta de proves, ja que ningú no va instruir pel que fa a actuar sobre el personal, tant sanitari (metges, infermeres o auxiliars) com administratiu o d’altres camps (cuina, neteja, etc.), que sortia i entrava diàriament, introduint així el virus letal en els recintes. Allà era on residien els nostres grans, els més vulnerables de la societat, i a mesura que s’anaven contagiant augmentava exponencialment la virulència del virus, fet que va ocasionar la massacre de tantes persones que tristament van haver de morir soles i sense oportunitat d’assistir a un hospital ni de tenir un enterrament digne. Tinguem en compte també que ningú no va proporcionar protecció davant del virus, donada l’escassetat d’articles en el mercat.

Cal, però, un replantejament profund de tot plegat?
Crec que no són tants els replantejaments a realitzar. Hem de saber que una residència de gent gran és una llar on viu gent gran, no és un hospital. N’hi hauria prou amb prendre mesures que evitin el que va succeir. No considero efectiu qualsevol canvi d’estructura, atès que, després de les retallades pressupostàries que les residències de Catalunya van patir entre els anys 2011 i 2015, van quedar desemparades quant a capacitat de reacció, marginades i amb una capacitat de defensa limitada, ja que, tot i no ser hospitals, és indispensable una adequació de recursos d’actuació mínims. Tampoc no es pot negar a la nostra gent gran la possibilitat d’acudir als hospitals.

La crisi de la covid-19 ens ha obligat a canviar la nostra manera de viure i comportar-nos. Creu que la societat ha estat a l’altura en aquest sentit?
No és fàcil reaccionar a esdeveniments imprevistos. Sens dubte ens hem vist abocats a canviar el nostre dia a dia i la manera com ens comportem normalment, però penso que no tothom reacciona de la mateixa manera a un accident de trànsit, per exemple. No veig just sentenciar la societat per falta d’adequació a una cosa tan desconeguda. Hi deu haver persones que han reaccionat d’una manera, i persones que ho han fet d’una altra. A certes edats deu haver existit una manera d’actuar, i en d’altres segurament es deu haver fet d’una altra manera ben diferent. També l’estrat social o els hàbits deuen haver estat determinants per adonar-se de la magnitud del que teníem al damunt. Només afirmaré que el col·lectiu sanitari, des de la farmàcia fins a les infermeres, metges i altres actors implicats, han estat a l’altura de les circumstàncies. Potser és ara quan, després d’un confinament tan estricte i unes limitacions tan restrictives, la naturalesa humana que conforma la nostra societat s’hagi relaxat en excés i això ens pugui tornar a comportar problemes. De totes maneres, no oblidem que, per molt malament que es presenti el panorama, mai no serà com el que vam viure en el primer terç de l’ any.

L’entorn sanitari està lliurant una batalla molt dura. Hem après tots plegats a valorar més el que tenim?
És molt cert que el sector sanitari està i ha estat lluitant en una batalla molt dura. Crec que la societat s’ha adonat de l’esforç, el risc i la importància d’aquest sector. No només s’han valorat els integrants del col·lectiu sanitari, sinó que hem apreciat aspectes tan amplis com el valor de la vida, les necessitats de crear unes bases de desenvolupament futur basat en criteris ecològics, allò que van fer les nostres persones grans per a nosaltres i la incapacitat de saber respondre en vista d’aquest fets. Tots hem après molt d’aquest desastre, i realment crec que valorem aspectes quotidians i de gran importància als quals, pel fet d’estar-hi acostumats, no donàvem la importància que tenen.

Els indicadors apunten que el problema de la pandèmia s’allargarà. Què es pot fer, des de la ciutadania, per evitar una situació pitjor a la tardor?
Crec que el més fonamental rau a desenvolupar l’educació social, per d’aquesta manera assolir la responsabilitat necessària que eviti actuacions que puguin resultar perilloses. Això ha de tenir el suport de campanyes de mentalització, tant en centres d’educació com amb altres actuacions que es considerin efectives.
Recordem l’exemple de Suècia, que simplement ha confiat que són un país considerat referent pel que fa a la responsabilitat i educació de la societat, i després ha estat el que pitjors resultats ha obtingut dins dels països nòrdics, arribant fins i tot a tancar les fronteres als seus països veïns, Noruega, Dinamarca i Finlàndia.

 

Entrevista: Albert Calls
Fotos: Cedides

Deixa un comentari