Aves del paraíso

Direcció: Sarah Adina Smith
Interpretació: Diana Silvers, Kristine Froseth,Jacqueline Bisset, Caroline Goodall,
Nassim Si Ahmed, Roger Barclay,Stav Strashko, Jeremy Wheeler, Balázs Veres
Durada: 113 min
Gènere: Drama, Ballet

Aves del paraíso (Birds of Paradise) és una nova pel·lícula escrita i dirigida per Sarah Adina Smith i distribuïda per Amazon Studios.

Basant-se en la novel·la Bright Burning Stars, publicada per A.K. Small el 2019, aquest melodrama enfoca la seva mirada en el món de la dansa clàssica, i ho fa amb una foscor i un surrealisme que semblen emular la gran obra mestra de Darren Aronofsky, Cisne negro.

Com a dues parts d’un tot, la Kate i la Marine lluiten juntes per guanyar la primera posició i ballar a l’Òpera Nacional de París. Complicant-se la vida amb un «no vull guanyar si això implica que tu perdis», ambdós personatges posen sobre la taula de forma subtil algunes de les qüestions més problemàtiques de les escoles de ballet competitiu, i ens introdueixen en un univers psicodèlic on les mateixes metàfores són repetides una i altra vegada.

És una faula.

M’imagino aquesta història adaptada a una obra sense diàleg: una representació de dansa clàssica, amb la rebel·lia d’un ballet contemporani que tímidament s’apaga. I crec que així hauria estat més encertada.

A la pel·lícula, els conceptes queden lluny de desenvolupar-se plenament però, d’alguna manera, la directora ha sabut narrar de forma elegant la complexitat i la senzillesa d’aquesta confrontació adolescent dins del gremi. Ens fa un pla tancat del que podia haver estat una narració panoràmica, i al mateix temps li dona el seu toc personal amb colors vius, llums de neó, balls hipnòtics i el contrapunt d’una música que fa vibrar en combinació amb la resta dels sentits.

Cal dir que les actrius principals no són ballarines i així i tot ens regalen actuacions meravelloses, on destaca l’analogia de la Marine i la marioneta: una molt bona feina per part de la model i actriu Kristine Froseth.

Aves del paraíso, en resum, és la història de dues noies que busquen convertir-se en Billy Elliot i encara no han arribat a comprendre la magnitud d’aquell bosc que les desorienta. Un intent d’anar més enllà de la conceptualitat que fa mitja volta sense saber on aterrar, i on la línia que separa la realitat de la ficció queda innecessàriament desdibuixada.

Això, algun engany i certs errors, fan que la definim com una pel·lícula estranya. Es fa dir «ocell», evocant aquell «cigne». I té raó: és un ocell petit, però de plomes llampants.

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com