Austràlia. Un continent en flames | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 04/02/2020

Aquest any 2020 ha començat amb un seguit d’incendis que han devastat una superfície equivalent a Portugal en l’illa-continent d’Austràlia.

Austràlia ha estat separada de la resta de continents durant desenes de mil·lennis, i per això té una fauna única i diferent de la resta del món: cangurs, ornitorrincs, coales… Durant els primers mesos del 2020 han mort més de mil milions d’animals en aquests desastres que no tenen res de naturals.

Un incendi és un accident que no té res d’estrany: per causes naturals, llamps de tempestes o erupcions volcàniques n’hi ha hagut sempre. La natura té capacitat de sobra per regenerar-se sempre que aquests incendis no representin més d’un 1 per cent de la massa forestal i no es repeteixin gaire sovint.

La capacitat de regeneració també depèn de la temperatura de l’incendi, ja que hi ha arbres com l’alzina surera o els eucaliptus que o bé aguanten el foc o bé poden rebrotar. El mateix passa amb les llavors, els tubèrculs i les arrels que queden protegides per la terra que les cobreix.

L’excepcionalitat dels incendis d’Austràlia del 2020 rau en la seva extensió, potència calorífica i efectes devastadors sobre les persones i l’economia. Són insòlits i recorden els focs també inusuals de Portugal i Estats Units dels darrers anys. Tots ells s’han produït en un context d’augment de les temperatures en aquest territoris, sequeres perllongades i sobretot una concentració i repetició d’aquest fenòmens extrems en els darrers anys.

Els rècords de temperatures i la manca de pluges han estat en tots els casos molt diferents dels promitjos dels darrers cent anys. És a dir, en els darrers deu anys es concentren les temperatures més altes i les pluges més baixes de què es té coneixement històric.

Com funcionen aquest tipus de focs per resultar totalment incontrolables i devastadors? Els casos citats tenen en comú la formació de pyrocumulus, és a dir, núvols de foc com el d’Hiroshima, per entendre’ns. Les altes temperatures del foc fan que l’aire calent pugi i es crea un corrent d’aire en forma de xemeneia que fa pujar el fum a grans altures. El núvol resultant sol despendre llamps que poden propagar encara més l’incendi, ja que aquest núvol no necessàriament genera pluja.

El fenomen descrit, de circulació d’aire, pot adquirir grans proporcions i sovint deriva cap a un tornado o huracà de foc. Passa el mateix que quan bufem unes brases: la temperatura augmenta fins als 1000 o 2000 graus i pot fondre l’alumini i el ferro; el que passa amb els éssers vius no cal ni que ho diguem. Al mateix temps, la força del vent amplia l’efecte destructiu, i en molts casos impedeix que persones i animals puguin fugir.

A Catalunya tenim o podem arribar a tenir una situació semblant. La millor manera d’impedir-ho a llarg termini és fer tot el que es pugui per evitar les emissions de CO2 i el desastre climàtic.

 

Ramon Sala F Aranburu

Deixa un comentari