Apunts de psicoanàlisi: un lloc feréstec | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 17/04/2021

Durant els últims cinc escrits he provat d’escriure amb senzillesa què entén la psicoanàlisi per funció paterna i funció materna. Aquest escrit serà l’últim en relació a les funcions. Tal com he repetit tantes vegades, no són obligatòriament el pare i la mare biològics els que han d’intercedir, actuar, fer, dir.

Per exemple, un mestre pot funcionar com a pare per a un nen i una iaia com a mare per a una nena. El més important és que hagin funcionat per a algú, per a algú diferenciat.

Provaré de descriure per separat què passa quan les funcions materna i paterna no rutllen. Com ja he dit altres vegades, aquesta manera de plantejar la qüestió és incerta perquè és cada cas el que importa; com han anat les funcions s’extreu del que diu cada pacient a la consulta.

Quan la funció materna no rutlla, la conseqüència sol ser fatal. És així de cru. La funció materna és la vida, l’origen, els primers plors que volen ser atesos. No atendre aquell nounat és origen del desastre, pel fet de ser els éssers humans tan dependents. I l’atenció ha de ser global, en tots els sentits, físicament, emocionalment, psíquicament. És el desig, voler-ho, parlar-ho, allò que li dona i el sosté en vida. En general ens sembla estrany que algú pugui no atendre el nounat; llavors, i aquesta pregunta és important, se’ns planteja espontàniament el dubte de la maternitat en aquell infant. Serà necessària la intervenció d’algú extern per poder permetre la vida.

Quan és la funció paterna la que no ha estat present, estem parlant de personalitats dependents, per dir-ho fàcil i de manera imprecisa. La funció paterna permet l’entrada del subjecte al món del llenguatge, la cultura, la vida separada dels altres. Permet l’emergència del desig. La paternitat té la funció d’animar a formar part de quelcom més enllà de la família i la mare, a interessar-se pel món i deixar-hi l’empremta pròpia.

Segurament la pregunta que ens fem és com és possible aquesta misèria, i la resposta no és fàcil. Serà qüestió d’una vida, de com s’ha forjat aquella vida. On s’ha assentat i què s’ha viscut, de què s’ha fugit i amb què s’ha quedat. En general se’ns fa difícil d’entendre una realitat tan crua, però existeix. L’ésser humà té dues pulsions bàsiques que el fan funcionar: una, la pulsió de vida, i l’altra, la de mort, tal com va teoritzar Freud.

El psicoanalista es posarà a treballar al bell mig d’aquesta realitat. No és senzill comprendre com actua aquest professional, però és ben necessari haver passat per una anàlisi pròpia i haver estudiat i llegit molt. No és un lloc en principi gaire còmode, però es pot arribar a conèixer per fer-hi alguna cosa. És un lloc incivilitzat i solitari. Hi ha una expressió catalana que hi lliga bastant: és un lloc feréstec.

Vull aclarir que aquests són temes densos i que això només és una introducció petita i poètica per suscitar l’interès per la psicoanàlisi.

 

Jordi Alcàsser i Micaló · Psicoanalista
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com/

Deixa un comentari