Apunts de psicoanàlisi: l’inconscient | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 24/09/2020

Sigismund (Sigmund) Schlomo Freud, pare de la psicoanàlisi, va viure a cavall del segle XIX i del XX. Durant aquells temps el saber anava lligat al rigor científic i a l’humanisme. La ciència com a valor fonamental del saber feia que qualsevol que volgués ser escoltat hagués d’elevar el que deia al regne del que és científic, allò que és cert perquè és ciència. L’humanisme, d’altra banda, centrava el pensament en allò humà com a mesura de totes les coses, tendint a vegades a un excés d’arrogància.

Freud va regirar aquesta orientació i va dir quelcom d’absolutament revolucionari: «L’home no és el centre de l’home, l’home està descentrat». Primer Galileu, al segle XVII i seguint Copèrnic, es va atrevir a dir que el Sol no gira al voltant de la Terra, sinó que és la Terra la que ho fa respecte al Sol, afirmació que li va costar un arrest domiciliari. Després Charles Darwin va afirmar que l’esser humà és una baula més de l’evolució. Freud, per la seva banda, va dir que l’home no és el centre de si mateix. Són tres ferides al narcisisme de l’ésser humà com a centre de l’univers.

Freud va afirmar, doncs, que també som inconscient; inconscient que ens defineix més que la pròpia consciència, format per tot allò reprimit, un saber que no sabem sobre nosaltres mateixos. Per això va inventar la psicoanàlisi com a ciència per desvetllar l’inconscient i alliberar-nos dels símptomes. També lligà els somnis amb l’inconscient: «Els somnis són la via regia a l’inconscient», digué.

En l’època de Freud es situava l’inconscient en un lloc profund i recòndit de la psique, obscur. Un lloc on es situaven tots els horrors i terrors de l’ésser humà, gairebé allò diabòlic. La religió era per tot arreu i tot es banyava amb aquest sentit moralitzat. A finals de l’obra de Freud, i sobretot durant la segona meitat del segle XX, l’inconscient es va arrencar d’aquestes profunditats gairebé místiques i es va situar en el lloc de la vulnerabilitat humana, de les misèries, la superficialitat.
Lacan va afirmar que l’inconscient s’estructura com un llenguatge, com una xarxa de paraules. Un mar de paraules entre allò que sabem que sabem i allò que no sabem que sabem. L’inconscient que s’expressa amb els símptomes, actes fallits i somnis. Tot allò que ens sorprèn de nosaltres mateixos i que és font d’un saber majúscul, un saber sobre nosaltres mateixos que no té preu.

 

Jordi Alcàsser,
psicòleg clínic i psicoanalista
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com/

Deixa un comentari