Apunts de psicoanàlisi: la melancolia
El concepte «depressió» i la seva condició de trastorn es va encunyar al segle XVIII. Antigament no existia aquesta idea, hi havia el concepte molt més elaborat de melancolia. Els melancòlics eren aquells tocats per Déu, filòsofs, romàntics, escriptors i fins i tot genis o vidents. Eren persones atrapades en una immensa tristesa i que en la seva condició representaven un saber. No només eren vistos des d’una perspectiva patològica.
Generalitzant, podem dir que la significança actual de depressió sembla una altra pandèmia: persones desorientades, sense alè, que naveguen sense rumb intentant mantenir en flotació naus que estan enmig d’una tempesta i que les ciències mèdiques opten per apedaçar amb psicotròpics. Som la societat feliç amb un bon nombre de nàufrags que signifiquen alguna cosa, però no ens hi volem fixar; la societat del pensament únic on aquell que vol agafar una via tangencial topa amb la repressió més subtil. No fa tants anys, la repressió era més sòlida i normalment exercida per autoritats reconegudes com el pare, el mestre, el policia o fins i tot el mossèn. Ara tot això ha canviat i s’ha posat en primer terme el consum i les seves derivades individualistes. O ets consumidor o desapareixes. Ens hem carregat els ritus, com teoritza Byung-Chul Han, i vivim dins una existència constituïda per moments inconnexos, idea de Zygmunt Bauman.
Des del subjecte, la psicoanàlisi contempla la depressió com un afecte, un estat d’ànim conseqüència d’una altra cosa sovint inconscient, i situa la condició de melancòlic des d’un punt de vista estructural. Llavors no és una qüestió quantitativa, sinó qualitativa.
Dit d’una altra manera, la depressió entesa com a melancolia és una malaltia que afecta el desig, com un forat negre on tot s’hi escola, una possibilitat ja descrita pel metge de l’antiga Grècia, Hipòcrates. La depressió entesa com un afecte és un estat relatiu a l’inconscient i és més dinàmica. Llavors, no és el mateix!
Freud va escriure el 1917 a Dol i malenconia que «la malenconia se singularitza en l’aspecte anímic pel neguit profundament dolgut. Una cancel·lació de l’interès pel món exterior. La pèrdua de la capacitat d’estimar. La inhibició de tota productivitat i la rebaixa del sentiment de si que s’exterioritza en els retrets i denigracions cap a un mateix. Es porta en el seu extrem a una delirant espera de càstig».
Jordi Alcàsser, psicoanalista
