Apunts de psicoanàlisi: la funció materna

Després de tres entregues sobre la funció paterna, parlaré d’una altra funció que no es basa tant en les paraules, sinó en l’amor, en els sentiments. Aquestes funcions no són normes, l’important és que funcionin. Tampoc no les han d’aplicar el pare i la mare biològics. Aquestes funcions són conceptes abstractes, però es percep –sobretot si estàs acostumat a escoltar– si s’han aplicat i la manera com s’ha fet.

La funció materna és entranyable, de les entranyes, d’un desig que la mare, o qui hagi funcionat com a tal, ha tingut. Té a veure intensament amb la vida, amb la pulsió de vida. És, podem dir, un sentiment no sentit, inabastable, que s’intueix. Podem dir que passa de generació en generació i que té a veure amb algú determinat que li dona un nom. És algú que vol el bé d’algú altre, que dona la vida i també sap cedir-la. Això sí, sense normes, de manera particular.

Acabat de néixer, el nadó fa un crit, un plor, una expressió de la necessitat que té d’un altre que el cuidi. Per això l’agafen en braços, li canten, el miren, en gaudeixen i en fer-ho els nadons comencen a ser. De forma desordenada a través de les pulsions, de les quals vaig parlar en una altra entrega, comencen a relacionar-se amb el món. Un món que és petit i comença a ser entre tres: el nadó, la mare i el tresor de paraules que l’esperen. Aquí entra la funció materna, on la mare cedeix el seu fill al món, pas a pas, fins que el nen es posa a volar tot sol. És en aquest lloc on la subjectivitat, el desig, tenen camp per córrer.

Passen, si tot va bé, del crit a la demanda, quan la mare va donant sentit a allò que volen. La mare, o qui en faci la funció, s’encarrega de donar sentit, d’interpretar què li passa a aquell nadó, per què plora. Té set? Té gana? Té son? Està brut? Aquesta és la interpretació del crit i en aquest vaivé s’acaba per desxifrar la demanda, per saber què vol.

La mare, o qui en faci la funció, espera l’arribada del seu nadó, i amb l’ajuda del pare, o qui en faci la funció, ajudant-se mútuament, es decideixen qüestions en relació a qui ha de néixer. Quin nom? Quina roba? Com ha de ser l’habitació? A quina escola anirà? Com serà la manera d’educar?
La funció materna és una qüestió de desig i gaudi. D’un desig que surt de les paraules i d’un gaudi que depèn de les pulsions més entranyables que s’estableixen entre l’un i l’altre, amb cada petó, amb cada cullerada, amb cada carícia, i fins i tot cada vegada que li canviem el bolquer.

Perquè la mare i el nen no encaixen, com en realitat no encaixa ningú. Venim al món i ens sostenen fins que aquest món ens reclama i comencem a desitjar-hi. És bo que entre la mare i el nen o la nena s’estableixi un espai en blanc per a possibles invencions que sempre seran refrescants de desig.

Jordi Alcàsser, Psicoanalista
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com/