Apunts de psicoanàlisi: el desig | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 13/10/2020

Podem dir que el desig és l’expressió de vida i que no hi ha una sola manera de desitjar. Hi ha tantes maneres de desitjar com persones. El desig és el motor de la vida i ben engreixat ens permet tirar endavant.

La realitat, però, és que sovint no sabem perquè desitgem el que desitgem, i a vegades és només després de vàries repeticions que ens n’adonem. La psicoanàlisi, a través del coneixement del propi inconscient, té la funció de desvetllar per què fem el que fem, que a vegades pot ser contradictori. És una aventura que ha de clarificar-nos.
El desig pot desembocar per exemple en una addicció, i és en aquest salt, que no és tan quantitatiu com qualitatiu, que la psicoanàlisi ha provat de treure’n algun saber. La pregunta podria ser: com és possible que algú s’excedeixi amb allò que és desitjable fins a transformar-ho en quelcom de nociu?

No cal caure en moralismes per parlar de la qüestió, sinó que el que podem fer és contraposar desig a gaudi, però no un gaudi qualsevol, sinó el gaudi com el va definir Jacques Lacan, psicoanalista francès del segle XX.

«Només l’amor pot fer que el gaudi condescendeixi al desig».*

Dient això, el psicoanalista lligava amor i desig com a remei al gaudi. En la propera entrega parlaré d’aquest gaudi en sentit lacanià que no té exactament el significat comú de plaer, sinó que és quelcom que excedeix el plaer.

El desig serà, doncs, allò que ens lligarà als altres, perquè el desig sense un altre no existeix. Dit d’una altre manera, el desig sempre és en relació a un altre. Els infants són en relació a un altre, per exemple la mare, i és en aquesta condició que existeix la vida. No pot tirar endavant un subjecte sol sense un altre. Per això aquest miratge de l’individu aïllat de la resta, tan de moda als nostres temps, ens aboca inevitablement a un subjecte consumidor, un subjecte deslligat dels semblants i lligat als objectes de consum, un subjecte consumit.

L’amor, per tant, com a vehicle del desig i de la vida. Però encara ens falta preguntar-nos què és l’amor i quina relació té amb l’odi. Puc avançar que no existeix amor sense odi. No podem ser tot amor. El que intenta pensar la psicoanàlisi no deixa de ser interessant, no creieu?

 

* De l’original francès «Seul l’amour permet à la jouissance de condescendre au désir».

 

Jordi Alcàsser i Micaló
Psicòleg col·legiat 18.557
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com

Deixa un comentari