Apunts de psicoanàlisi: el biologicisme

L’esser humà té un organisme i també té un cos. Es podria pensar que són paraules equivalents, però no ho són. En realitat són mots que parlen de maneres molt diferents del que es podria considerar igual.

L’organisme és allò que ens sosté, la part més material, el nostre físic; són, com diu la paraula, els òrgans que formen els diferents sistemes que la medicina estudia, com per exemple el sistema circulatori, que conté tot el que té a veure amb la sang, les venes, les artèries i el cor; també el sistema nerviós, que componen les neurones i les diferents parts del cervell. Aquests dos sistemes i d’altres formen part de l’organisme.

És podria considerar, doncs, que l’esser humà s’assembla a una màquina, amb diferents mecanismes que a vegades són disfuncionals. Aquesta màquina, com tots sabem, hi ha cops que falla. Els diferents sistemes poden espatllar-se i requereixen reparadors experts. De maneres d’arreglar l’organisme, n’hi ha sobretot dues, una de més conservadora a través de substàncies anomenades medicines, i l’altra, més radical, que s’anomena cirurgia, paraula d’origen grec formada per jeir, ‘mà’, i ergon, ‘treball’; és a dir, el treball manual realitzat a l’organisme.

Per conèixer com funciona aquest organisme s’utilitza sobretot l’observació i l’experimentació, el que s’anomena ciència. Aquest és un tema llarguíssim on tampoc no entrarem ara, i els punts del qual voldria destacar ja estan dits.

D’altra banda hi ha el cos. ‘Cos’ sona més suau que ‘organisme’. El cos és l’organisme en vida, o la vida de l’organisme. El cos no és generalitzable, ja que cadascú té el seu i cada cos és diferent. Es pot dir fins i tot que el cos és l’oposat a l’organisme, estan d’esquena, en conflicte, ja que el cos és subjectivitat i l’organisme objectivitat.

La subjectivitat del cos té a veure amb la història de cadascú, són les cicatrius que ens recorden algun accident, són els lapsus que sorprenentment ens ocorren, els mals de cap inevitablement evitables, els mals de panxa que no ho acaben de ser, les voluntats travessades, els malentesos, la raó de riure, el plaer de la lectura o l’escriptura. La subjectivitat del cos és la suma inseparable de l’organisme i el desig, potser de l’ànima i el cos. És l’inseparable de cadascú.

Forçant l’organisme ens pot arribar a sobrar la subjectivitat. Aquesta és la intenció de les neurociències, un intent deliberat d’esborrar qualsevol rastre de subjectivitat en les dificultats de la vida. Com si fóssim només màquines a arreglar, desempallegant-nos de la història que hi ha darrera de l’organisme.

Aquest és el perill del segle XXI, el biologicisme, que actualitza el model del segle XVIII dels homes-màquina a homes-organisme.

Les conseqüències, molt conegudes per la psicoanàlisi, són la concepció dels patiments humans simplement com a disfuncions bioquímiques o anatòmiques. Com si no tinguéssim altra cosa que els sistemes i aparells que fer funcionar, com si només fóssim part d’una cadena de producció semblant a un algoritme. No som només baules, també som subjectivitat, per la manera com ens articulem amb el desig.

Som subjectes del desig i també inconscient, som història i som cos marcat per l’experiència de la vida i som també llenguatge, som éssers del llenguatge.

Jordi Alcàsser · Psicoanalista