Publicat el 27/11/2013
Antoni Vedaguer va néixer a Terrassa el 1954, és guionista i director de cinema. L’avalen el Premi Gaudí a la Millor pel·lícula documental del 2013 per: Jordi Dauder, la revolunció del pendent i dos Premis Sant Jordi de Cinematografia al millor curtmetratge per Un matí qualsevol (1981) i Parleu després de sentir el senyal (1982). Verdaguer ja fa 40 anys que es dedica al cinema i ara, la seva darrera aposta és el film Trencant Cadenes que reflectirà Catalunya avui dia i el seu destí.

Què ens explica Trencant Cadenes? Com sorgeix?
Des d’un plantejament de ficció molt proper a la realitat que ens envolta, el film Trencant Cadenes narra el procés de conscienciació i d’acció decidida de bona part de la societat civil catalana cap a la independència. En els últims tres anys el camí cap a la sobirania de Catalunya ha agafat un impuls i una força extraordinaris, i si volem aconseguir-ho, hem de sumar esforços des de tots els camps de la societat. El cinema no ha de ser una excepció.


Per què creu que en aquests moments és interessant fer un film d’aquesta temàtica?
Estem vivint un període únic, apassionant, transcendental, que d’aquí uns anys serà històric. La pel·lícula tindrà l’oportunitat de participar-hi i d’aquí un temps seguirà reflectint i explicant com va ser.


Creu que és més complicat fer un film quan hi ha una forta càrrega política al darrere?
L’important a l’hora de fer una pel·lícula és trobar el to narratiu i estilístic que t’ajudi a arribar i connectar amb el públic de la millor manera, facis una comèdia, un drama o una pel·lícula de terror. En aquest cas, optem per un gènere cinematogràfic que ha donat grans títols i que podríem definir com una “intriga politicosocial”.
Citaré un parell de pel·lícules recents: l’americana Margin call i la francesa El capital. Dins d’uns plantejaments de ficció i d’intriga ajuden a explicar, d’una manera fins i tot entretinguda, temes tan complexos com la crisi econòmica mundial o les maniobres fosques dels grans bancs.


Pot tenir interès fora de Catalunya?
A l’hora d’escriure el guió, hem introduït alguna referència de països estrangers, però al marge d’això, la pel·lícula haurà d’interessar a qualsevol públic, d’aquí o de fora, pel seu contingut, per l’interès de la seva trama argumental en si mateixa.
Braveheart només interessa als escocesos perquè explica la seva història? No!, interessa a molta gent perquè explica uns fets que van més enllà de l’anècdota local puntual.


 Creu que arriba una informació distorsionada de la realitat que es viu aquí?
No en tinc cap mena de dubte. Només cal veure, no ja el que diuen des del govern i els mitjans de comunicació des de Madrid, sinó les maniobres que estan fent, cercant ambaixadors estrangers i adoctrinant-los o buscant com incidir en el Parlament Europeu… o allà on puguin! Per sort, la imatge que donem els catalans és civilitzada, pacífica, democràtica i, fins i tot, festiva. Només cal esperar que el joc brut no vagi en augment, que hi anirà, i que les provocacions, que hi seran, no ens facin perdre cap d’aquestes virtuts.


Què pot fer la ciutadania per col·laborar amb el film Trencant Cadenes?
Lamentablement tots els àmbits socials estan sota mínims i patint tot tipus de retallades. La sanitat, l’educació o el benestar social són vitals per a qualsevol societat, però també són importants la cultura i el cinema, o almenys un determinat tipus de cinema que forma part de la cultura d’un país. En aquests moments, si volem seguir fent cinema ha de ser amb la participació de tots plegats i per això, hem posat en marxa campanyes de micromecenatge i de microinversors. On qui ho vulgui, pot aportar-hi el seu gra de sorra.


Finançar-se a través d’aquestes plataformes de crowfinding s’està convertint en una solució?
És, pràcticament, la fórmula necessària i imprescindible en els temps que corren, a falta d’altres fórmules que funcionen en altres països, com són lleis de mecenatge o taxes sobre les entrades de cinema per reinvertir-les en el mateix cinema. On potser arribarem quan siguem independents!
Però, com que sembla que és l’única solució actualment, crec que entre tots plegats l’estem col·lapsant. Pràcticament tothom confia en tirar endavant els seus projectes, siguin del tipus que siguin, amb el micromecenatge.


Si ara li prenguéssim el pols al cinema català, quins serien els resultats?
Tinc la sensació que no li trobarien el pols i el donarien per mort o, com a molt, en estat gairebé agònic. No sóc pessimista, sóc realista. Tinc 59 anys i ara en fa 40 exactament, que em dedico al món del cinema i l’audiovisual i, personalment, mai ho havia vist ni passat tan malament com aquests últims temps. He fet una dotzena de llargmetratges i una bona quantitat de curts i treballs per televisió. Sempre ha estat un món difícil, però ara hi ha dies que tinc la sensació que més que difícil s’està convertint en impossible.

Deixa un comentari