Ahora y siempre

En el seu segon treball Ol Parker presenta una mena de barreja entre dos estils: el cinema de marca independent que s’interessa pels petits drames (analitzats des d’un prisma desenfadat) i la tragèdia clàssica, és a dir el tipus d’història que se centra en un esdeveniment dramàtic i que, mitjançant aquest esdeveniment, analitza la psicologia dels personatges. En resum, una pel·lícula que no pretén usar el drama com a context circumstancial, sinó com a concepte fortament arrelat a la tesi, però que alhora presenta el drama com una circumstància inevitable a la qual algú s’ha d’afrontar per bé o per mal, sense que això signifiqui una garantia de sofriment etern.

El director de Rosas rojas es dedica una bona estona a presentar la situació dels personatges: des de l’acceptació freda de la imminent arribada de la pròpia mort per part de Tessa, fins a la temorosa actitud de la mare, distant i voluntàriament aliena a la situació de la filla, passant per l’escepticisme amb què el germà petit mira (des del seu prisma d’ulls infantils) el mateix fet. Només el pare de Tessa sembla ser plenament conscient de la desgracia que s’acosta, incapaç de dissimular el sofriment malgrat la ferma voluntat d’aparentar fortalesa davant d’ella. Però l’excessiva calma amb què Parker ho exposa tot plegat fa que el primer acte del relat s’apoderi de gairebé la meitat del film, esdevenint un museu monòton de personatges del qual ens cansem amb una facilitat relativa.

Tanmateix, la pel·lícula sembla que es recuperi una mica així que els personatges comencen a ser conscients del desastre: hi ha la reeixida (i impactant) escena en què la mare de Tessa es troba cara a cara amb la situació temuda, el moment en què la mateixa Tessa se sorprèn a ella mateixa compadint la posició del pare, i la seqüència en què el germà petit sembla que comenci a entendre la situació. Però malgrat això, tot torna a trontollar quan el desenllaç ensucrat treu el cap, moment en què el director opta per una narrativa «sentimentaloide» de manera gairebé descarada. Tanmateix, no podem dir que ens trobem davant d’una mala pel·lícula: és un producte dotat d’interpretacions força reivindicables (guardem-nos d’esmentar el nul treball de Jeremy Irvine) i, fins i tot, d’alguna seqüència francament ben resolta. No obstant això, tampoc hi trobarem cap element que sobresurti prou per referir-nos a aquest film com a «una bona pel·lícula».

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala