A la mierda el 2020

Direcció: Charlie Brooker
Interpretació:
Samuel L. Jackson, Hugh Grant, Cristin Milioti, Lisa Kudrow,
Diane Morgan, Joe Keery, Leslie Jones
Durada: 70 min
Gènere: comèdia política

2020 ha estat un any de m**** en molts aspectes, començant per la covid-19 i fins als incendis d’Austràlia, passant per terratrèmols, inundacions, l’explosió al Líban, milions de morts arreu del món i fins i tot una plaga de llagostes a l’Àfrica Oriental. Ben bé sembla l’inici de la mateixa Apocalipsi, o una espècie de capítol de Black Mirror al món tangible. Potser per aquest motiu, el creador de la sèrie ha decidit passar-se als documentals i crear A la mierda el 2020 (Death to 2020).

Aquest geni de la sàtira roba a l’any passat la seva trama, reunint imatges d’arxiu (amb no gaire temps arxivades) que dialoguen amb personatges ficticis, representants de la societat nord-americana, i caricaturitzen 365 dies de desgràcies reduïts en 70 minuts d’humor.

El guió és absurd, alhora que intel·ligent, i la narració es reinventa amb cada personatge que ens presenten. Personatges construïts de manera coherent, de vegades per no ser gens coherents, com és el cas del de Lisa Kudrow. Personatges excèntricament absurds, com l’historiador que Hugh Grant representa. Personatges amb valors com el de Samuel L. Jackson, que es converteix en un periodista de prestigi que ironitza emfatitzant els aspectes subtils de la discriminació racial a Amèrica; el de la comedianta Leslie Jones, que aporta una perspectiva directa en el rol de psicòloga; o el que interpreta Joe Keery, en el paper d’un influencer que defensa els seus ideals a força de fer-nos saber que els té. No els esmentarem tots, però cal dir que no hi ha cap interpretació que no mereixi elogi en aquest film.

A mesura que avança la narració, es deixen de banda certs aspectes, com ara el tema mediambiental (2020 no és només coronavirus) o altres temes de rellevància humana internacional. El documental acaba posant el seu focus sobre la vessant política nord-americana. I com a representant, tenim l’anteriorment esmentada incoherència coherent del personatge de Lisa Kudrow, qui podria estar parodiant l’exconsellera Kellyanne Conway.

Estem davant d’una bona feina, però també d’un documental amb imatges que veiem en engegar el televisor. De fet, no recomano gens mirar les notícies després de mirar aquesta pel·lícula, perquè hi ha el risc de creure que seguim dins de la sàtira. Perquè la sàtira és tot naturalitat, i això mateix fa que l’humor sigui massa enrevessat perquè l’entengui un alienígena; però si l’entens, fes cas del meu consell.

És cert que la història que se’ns presenta fa referència bàsicament a un país, però també és cert que les pinzellades internacionals hi són. A més, els fets estableixen certs paral·lelismes totalment extrapolables i equiparables als que hem viscut nosaltres. És la història dels Estats Units, però, i aquí ho recalco: nosaltres no en som aliens.

Trump aconsegueix eclipsar el coronavirus, tant al documental com a la vida. Almenys agraeixes que hagin deixat de bombardejar-te de nou amb imatges de carrers buits i persones sense rostre.

I ja que tornem al tema de la covid-19, no puc descuidar-me d’esmentar el paper del científic i el poc pes que adquireix durant la narració. Aquí es posa de manifest com el sistema capitalista es posiciona per sobre del factor humà.
Aquest film, en si mateix, és el reflex de la consciència que tenim sobre la importància històrica d’uns fets contemporanis que encara no han tingut temps de passar a la història. I l’statu quo tremola amb la premissa de «Què passarà el 2021?».

Qui sap? Ara per ara ens haurem de conformar amb els espòilers distòpics que aquesta pel·lícula ens regala, i amb desitjar que no sigui un altre any digne d’enviar a la m****.

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com