7 raons per fugir | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 18/04/2019

INTERPRETACIÓ:
Emma Suárez, Lola Dueñas, Sergi López, Francesc Orella, Àlex Brendemühl, David Verdaguer, Jordi Sánchez, Alain Hernández, Manolo Solo, Nuria Gago, Aina Clotet
DIRECCIÓ Gerard Quinto, Esteve Soler, David Torras

7 raons per fugir està carregada d’elements de notable potencial. El més evident, el seu irresistible conglomerat de bones intencions. L’òpera prima de la ‘tripleta’ formada per Quinto, Soler i Torras suposa l’enèsim manifest d’indignació social. En ell, trobem temes tan (necessàriament) recurrents com la incomunicació, el capitalisme, l’explotació laboral, la institucionalització de llaços conjugals (en altres paraules, el matrimoni) o la bombolla immobiliària. Com resistir-se, doncs, a la suculenta proposta d’esbudellar cada una de les convencions responsables del deteriorament de les vides occidentals? Un altre element interessant és l’inspirat encert de totes les premisses. Perquè tots els episodis compten, com a mínim, amb un encertat punt de partida, ja sigui per la seva indissimulada bestialitat (cas del primer) o pel joc al·legòric que representen (cas de l’últim), tots aconsegueixen despertar l’interès.

El problema està en les dificultats que molts d’ells presenten a l’hora d’arrodonir l’acabat. Alguns esgoten el seu potencial tan aviat com arrenquen, d’altres no troben un final convincent. També n’hi ha que perden el nord en deixar-se seduir per la tendència del que és «políticament incorrecte». En aquest sentit, la pel·lícula troba el seu salvavides en l’atractiu de les propostes: tot just arriba la decepció, l’interès desperta de nou gràcies a l’aparició del següent episodi. I tot i així, la decepció tampoc no és completa; en part, gràcies a la curta durada, que ajuda a fer que el seu caràcter antisistema persisteixi fins al final. I també en part, gràcies a la brillant arrencada de la pel·lícula, confiada al millor episodi de tots. D’altra banda, mereix una menció especial el capítol titulat Propietat. En ell, tant diàlegs com fons, interpretacions i argument troben l’equilibri perfecte entre cinisme i denúncia, dramatisme i sadisme, en un elegant acabat que té envejables reminiscències de la fantàstica sèrie Black Mirror.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari