Publicat el 18/11/2021

No existeix una vida normal. Aquest concepte tan usat com a quelcom desitjable no deixa de ser un problema. Qui diu el que és normal? En multitud de camps és un concepte útil si es refereix a quelcom estadístic, per exemple a l’arquitectura. És desitjable que un edifici tingui els seus paràmetres dins la normalitat, evidentment, perquè s’aguanti i sigui sòlid; també un electrodomèstic ha de ser verificat pels estàndards abans de sortir a la venda perquè sigui durador i eficient energèticament, o així mateix una gravació musical ha de ser audible dins els paràmetres de volum i equalització perquè el seu so sigui agradable. Aquestes són les virtuts de la ciència i la tecnologia, fer que les creacions de l’ésser humà siguin útils, eficients i desitjables. També és cert que en unir tecnologia i neoliberalisme apareixen altres valors relacionats amb el profit i la competència que enrareixen aquestes concepcions.

 

Què passa quan volem aplicar aquesta idea a les persones? Què passa quan considerem els éssers humans dins aquests paràmetres de normalitat? O també, quan se’ns fa necessari buscar la normalitat al comportament de les persones?

Quan ho fem, ens situem en un lloc de poder, som els que decidim els noms de les coses, posem una categoria a allò que no segueix la norma, i fent això no donem lloc a la paraula. La paraula de cadascun dels éssers humans, inclosos els infants, la paraula que pot servir per mirar d’arribar a algun lloc útil perquè allò que incomoda pugui fer un camí subjectiu. La paraula que pot servir per transitar per una vida familiar i anar als avantpassats per mirar d’entendre qui s’és. La paraula que ens permet entendre per què patim o acostar-nos-hi.

Una nena de tres anys parlava. Algú l’escoltava d’una manera diferent, sense jutjar, sense educar, sense pretendre gaire res. Algú l’escoltava volent tan sols escoltar-la, escoltar el que vol dir sobre el que diuen els altres que li passa. Alguna cosa despunta que preocupa i és necessari fer-ho mirar, en aquest cas escoltar. Sense necessitat de posar-hi noms gaire estridents ni definitius. I en l’acte d’escoltar, un efecte de mirall que pot fer canviar les coses, un efecte clarificador per entendre el que allí està passant, amb tacte, amb finezza.

Perquè les paraules hi són abans que nosaltres nasquem i ens diuen qui som, en el bo i el dolent. Les paraules ens marquen amb un nom i uns cognoms i una llengua i una cultura i una història particular i col·lectiva, no fos cas que en la pretensió d’alguns de fer de tot una ciència normal ens oblidéssim de la dimensió subjectiva, del cadascú.

En aquest cantó l’extrem és el totalitarisme, la dictadura, com el franquisme, que no deixa parlar, ni dona lloc al cadascú, que imposa un saber que es creu únic i cert, el perillós pensament únic. Poc divers, posseïdor de la veritat que sempre enganya.

El problema de tot això és que tenim pressa per tenir respostes sense que les preguntes ens interroguin. Tenim pressa per no sentir la vida, que a vegades fa mal, i en aquest anhel ens encantem quan ens diuen les coses, volem que ens encantin, que ens despistin, que ens distreguin, per no veure-hi clar. Aquesta és una de les funcions perverses de la ciència, extreure’ns a nosaltres de nosaltres mateixos, com si això fos possible, per retornar-nos allò que ens fa mal de manera redoblada.

La ciència que és molt útil per mirar d’entendre com funciona el món, però que es queda curta quan es fixa en cadascú de nosaltres. És impossible fer objectivitat de cadascuna de les vides, és impossible i és perillós pretendre-ho perquè és cauen en dinàmiques de submissió.

De l’altre costat, voluntari i inconscient, la cerca del saber que hi ha en cadascú que ens fa diferents i que ens allunya de la normalitat.

 

Jordi Alcàsser i Micaló. Psicòleg i psicoanalista

Deixa un comentari

Especial Festes de Nadal