Publicat el 21/10/2014

Conversarem amb el cineasta Ventura Pons, que de segur és el director que més obres de la literatura catalana ha adaptat al cinema.
De Quim Monzó a Lluís Anton Baulenas i Jordi Puntí, de Josep Maria Benet i Jornet a Sergi Belbel. Com ha viscut l´experiència? Amb quines dificultats s´ha trobat a l´hora de fer les adaptacions? La seva trajectòria prèvia com a director teatral, l´ha ajudat a prendre aquest camí?
També parlarem del seu vessant literari, que ha començat ja de gran amb dos llibres autobiogràfics i, mantenint el pols de l´actualitat, li demanarem sobre la seva darrera aventura, la reobertura dels Cinemes Texas a Barcelona, amb un nou concepte del que ha d´ésser una sala de cinema.


– Dia: Dijous 30 d´octubre
– Hora: a les 19.30
– Lloc: Can Manyé, Espai d’Art i Pensament (Riera Fosca, 42 – 935 40 87 23)
– Farem la sessió tot tastant el Marfil semi del celler Alella Vinícola.
– La sessió és de franc. Es recomana inscripció prèvia a
vinyaserra@gmail.com


Ventura Pons (Barcelona, 1945) ha fet vint-i-sis films, vint-i-tres amb la seva productora, Films de la Rambla. El 1977 va debutar amb el mític documental “Ocaña, retrat intermitent”, sobre el pintor andalús, un personatge que va marcar la vida de la Rambla i de la plaça Reial de la Barcelona del final dels anys 1970. El 1981 va estrenar “El vicari d´Olot”, la seva comèdia de més èxit. Aleshores es va passar cinc anys sense filmar fins que al final del 1985 va prendre una decisió determinant: constituir la seva pròpia productora. Ventura Pons està convençut que gràcies a Films de la Rambla ha pogut fer les obres que ha volgut. Gairebé una l´any durant vint-i-vuit anys. La primera que va produir-se ell mateix va ésser “La rossa del bar” (1986). D´aquella època de comèdia també hi ha “Puta misèria” (1989) i “Què t´hi jugues Mari Pili?” (1990).
A mitjan anys 1990 Ventura Pons fa un canvi radical: deixa la comèdia i comença a adaptar obres d´autors catalans. S´estrena amb “El perquè de tot plegat” (1994), film basat en els contes de Quim Monzó. El segueixen “Actrius” (1996), basat en una obra de Josep M. Benet i Jornet; “Carícies” (1997), en un text de Sergi Belbel; “Amic/Amat” (1998), de Benet i Jornet, i “Morir (o no)” (1999). Més
recentement ha tornat a adaptar els contes de Monzó amb “Mil cretins” (2010), i un text de Josep Maria Castellet sobre la visita que va fer a Mercè Rodoreda, “Un berenar a Ginebra” (2013).
A través del seu cinema, Ventura Pons ha internacionalitzat aquests autors perquè el cineasta ha passejat per mig món i ha fet vuit Berlinales en tota la seva carrera.

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon
Meslloc