Publicat el 18/06/2014

INTERPRETACIÓ
 Hugh Jackman, James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Nicholas Hoult, Ian McKellen, Patrick Stewart, Ellen Page
DIRECCIÓ Brian Singer
DURADA 130 min
GÈNERE Ciència-ficció / Fantasia / Acció

En la producció d’X-men: Días del futuro pasado hi ha un director en estat decadent (recordem-ne els últims treballs: Superman Returns, Valkiria i Jack el cazagigantes) que aprofita la saludable situació del cinema de superherois per situar-se en el punt més alt de l’àmbit cinematogràfic amb l’estrena d’una de les cintes superheroiques més esperades (i aprofitant, a més, la immerescuda medalla que va obtenir per les seves primeres incursions en la franquícia a la qual el títol present dóna continuïtat). Si es té en compte tot plegat, l’autor de Sospechosos Habituales no havia de fer res més que repetir la fórmula (fallida) que ja va emprar en les anteriors X-men i confiar que el seu nom com a creador de la franquícia i la bona situació del cinema de superherois fessin la resta. Afortunadament, el visionat del títol que ens ocupa és suficient per adonar-se que Singer ha acceptat, amb responsabilitat i honestedat, la seva posició, esforçant-se a oferir un nou punt de vista a la franquícia i sobretot confiant en la bona mà de Matthew Vaungh com a col·laborador en el desenvolupament del guió.

X-men: Días del futuro passado reprèn la tendència, que va iniciar la seva predecessora (X-men: Primera generación), d’entendre les habilitats superheroiques no com una muntanya russa destinada a omplir buits argumentals, sinó com un petit engranatge que permet construir un parc d’atraccions els punts forts del qual són els personatges i una trama ben desenvolupada. Així, l’habilitat regeneradora de Lobezno, el poder psíquic de Charles Xavier, el control que Magneto exerceix en el metall o l’habilitat camaleònica de Raven no són més que meres eines que fortifiquen un guió d’estructura sòlida. Un guió que, sigui dit de passada, és ple de tòpics que molt fàcilment podrien caure en el terreny del ridícul si no fossin usats degudament. I és que la pel·lícula de Brian Singer no es conforma amb repetir fórmules, sinó que busca explorar les possibilitats que ofereix el fet de comptar amb conceptes que només existeixen en el terreny de la ficció, com van fer-ho temps enrere treballs tan notables com Regreso al futuro, Indiana Jones o la primera trilogia de Star Wars.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari