Publicat el 28/01/2015

INTERPRETACIÓ 
Miles Teller, J.K. Simmons , Melissa Benoist, Paul Reiser, Austin Stowell, Jayson Blair, Kavita Patil
DIRECCIÓ Damien Challeze
DURADA 103 min
GÈNERE Música / Drama

El cinema, abans que res, és un dispositiu discursiu, pel simple fet que en el setè art no existeix la possibilitat d’intervenir en el discurs, del qual en som oients. Això es tradueix en el fet que la majoria de pel·lícules contenen un discurs absolutista, allò que col·loquialment anomenem «moralina». Per aquest motiu es produeixen unes històries tan convencionals i reduccionistes, aquelles segons les quals la lluita incansable és garantia d’èxit. El que vull dir és que la condició discursiva (gairebé podríem dir dictatorial) del setè art habitualment condueix els directors a plantejar discursos que no admeten ambigüitats, i el cas més clar és el clàssic gènere de «no et rendeixis i triomfaràs».

Per això cal agrair que de tant en tant algú ens retorni al món terrenal amb una plantofada i ens recordi que a la vida no tot és blanc o negre, i que també existeixen experiències de les quals un mai n’arriba a extreure una lliçó constructiva. És el cas de Whiplash, una pel·lícula que, a més de posar en dubte la credibilitat del somni americà, s’atreveix a presentar un discurs amb una moralina que queda suspesa en l’aire, oberta a conclusions personalitzades. De fet, es té la sensació que el director juga a posar a prova la paciència de l’espectador presentant un protagonista l’objectiu del qual toparà amb l’aparició d’un excèntric personatge, no se sap si per bé o per mal, i que, sigui com sigui, provoca una coalició d’egos de proporcions bíbliques.

Damien Challeze es proposa desarticular la mena de fórmules perfectes que estem acostumats a creure’ns. Andrew (el protagonista de la pel·lícula) converteix la bateria en l’únic motor de la seva existència, ja que segons la llegenda és el mètode correcte per arribar a l’èxit. Fletcher (el professor d’Andrew) duu a terme un tipus de docència que s’acosta al maltractament, en principi amb l’objectiu de trobar un nou Charlie Parker, l’estrella del jazz que va assolir l’èxit motivat per una humiliació pública. Tots dos personatges són casos aïllats, exemples concrets, i esdevenen unes eines suposadament perfectes per assolir una meta.

El cas és que potser algun dia Andrew l’aconseguirà, la seva meta (ser el millor bateria del món), de la mateixa manera que també podria ser que mai no l’aconseguís. Igualment, potser és cert que al darrere dels maltractaments de Fletcher s’hi amaga un objectiu legítim, però també podria ser que aquest objectiu només fos una excusa per camuflar una necessitat capritxosa de tocar els nassos. El cas és que no hi ha una única resposta, i l’única veritat que queda és que ambdós personatges han aconseguit viure una experiència que és, com a mínim, desagradable. D’això ens parla Whiplash: de la complexitat de la vida en contraposició a les fórmules reduccionistes, del sòlid mur en què es converteix la realitat quan pretenem modelar-la mitjançant conviccions simplistes.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc
Bosc Màgic dels Tions al Rukimon