Publicat el 05/04/2018

INTERPRETACIÓ 
Daniel Auteuil, Camélia Jordana, Jacques Brel, Serge Gainsbourg, Romain Gary,Yvonne Gradelet
DIRECCIÓ Yvan Attal
DURADA 95 min
GÈNERE Comèdia

És veritat que Una razón brillante presenta certes espurnes de brillantor, especialment pel que fa als diàlegs. Aquests, més enllà del perfeccionament lingüístic, adquireixen un estimulant caràcter camaleònic. En són exemple els combats conceptuals entre Pierre (Auteuil) i Neila (Jordana), que es podrien resumir com a ‘polsos gestuals’ en un escenari on el poder de cada paraula es deriva del context i no del seu significat literal. També n’és exemple el cas de les interaccions (gairebé conceptuals) en què l’acció transcendeix el camp verbal, com quan Neila recita Juli Cèsar de Shakespeare al metro, intentant guanyar-se el respecte dels passatgers però aconseguint que se’n burlin…, fet que al seu torn li provoca el riure. Situacions, en definitiva, en què l’acció distorsiona la finalitat original de la paraula (un text escrit per al lluïment que acaba provocant vergonya aliena i un atac verbal que, lluny d’humiliar, causa riallades), fent que l’autèntic vehicle del diàleg deixi de ser la parla.

Per això és una llàstima que la pel·lícula acabi declinant cap al discurs de la salvació individual, donant per suposada l’existència de certs valors universals (com es veu en el discurs moralista que li fa a la Neila la seva parella en el tercer acte de la pel·lícula, gràcies al qual ella acaba convençuda que Pierre és una bona persona).

Perquè, si ens prenem aquest discurs en el sentit literal, podem deduir que si avui en dia encara existeix la distinció de classes és perquè ‘els de baix’ no s’han esforçat prou a progressar (ja que, tal com demostra la pel·lícula, l’ascensió només requereix una mica de treball). Una visió de les coses massa conservadora per ser aplicada a un tema que, en realitat, suposava una oportunitat per reivindicar els autèntics orígens de la retòrica i les funcions socials (bàsicament, manipular) que en l’actualitat compleix.

En resum, la nova pel·lícula d’Yvan Attal planteja un interessantíssim debat farcit d’aspectes d’anàlisi (com ara els autèntics orígens de cada personatge —en representació dels conceptes ‘forma’ i ‘fons’— o de quina manera el fàcil i no tan fàcil accés a la cultura ha estat per a ells una mena de classificador social). Però Attal sembla conformar-se, desafortunadament, amb realitzar una nova exposició del clàssic somni americà.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852