Publicat el 07/04/2018

No us ha passat mai que comenceu a moure la cama frenèticament i no podeu parar-la fins que algú us diu: «Para ja! Que m’estàs posant nerviós/a!», i t’atures, però per dins continues amb ganes de moure-la? O estàs fent un cafè amb un amic/a que t’està explicant una anècdota llarguíssima i veus com porten un plat a la taula del costat, i comences a pensar què podries fer per dinar, i quan acaba li respons «és clar, és clar…», i et diu «com que és clar? No home no!», i no saps ben bé què és el que t’ha explicat.

Doncs ara imagineu-vos que no és només una cama, sinó que és tot el vostre cos que es vol moure i que, a més a més, quan us demanen que feu una cosa trobeu que el que us han dit és massa llarg, i en canvi allò que passa fora de la finestra sembla superinteressant, però quan et toca fer el que t’han demanat ja no saps com fer-ho. Si us ho podeu imaginar, ja esteu una mica més a prop de saber com se sent un nen/a amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).

Si hem entès que no moure la cama o no distreure’ns en una conversa a vegades és difícil, podrem entendre que les dificultats d’aquests nens/es també ho són. Per tant, què podem fer les persones del seu voltant per ajudar-los amb aquestes dificultats i que no es sentin frustrats?

Doncs una eina molt útil són les autoinstruccions. Són petites ordres que ens donem a nosaltres mateixos per poder aconseguir un objectiu. Primer es fan en veu alta i, quan comencen a funcionar, es van dient en veu més baixa fins que només s’arribin a pensar. En aquest cas, serà això el que li podrem ensenyar a un nen/a amb TDAH. Per exemple, si volem que recullin unes joguines de la sala li demanarem que repeteixi les joguines que ha de recollir: «Primer agafo el nino», i un cop té el nino, «ara el deixo a la caixa». A la caixa podem posar una imatge amb una numeració i els dibuixos. Per exemple, 1. Nino, 2. Peluix. Així, quan vagi a la caixa i revisi la imatge podrà dir: «Ara vaig a buscar el peluix». Llavors, si en algun moment es distreu, el podrem ajudar dient-li: «Quina instrucció t’estaves repetint?», en lloc de dir-li «Ja t’has tornat a despistar?», que pot generar més frustració.

Ajudar-los molts cops depèn més del seu voltant que no tant d’ells. Per tant, una bona coordinació entre familiars i professionals és la clau perquè aquests nens/es tinguin un desenvolupament reeixit.

 

Kangurs – Espai familiar, docent i lúdic
Aleix Bel Reverté · Psicòleg General Sanitari · Núm. Col. 22109

Deixa un comentari