Publicat el 02/11/2016

INTERPRETACIÓ
Lewis MacDougall, Sigourney Weaver, Felicity Jones, Liam Neeson, Toby Kebbell, Geraldine Chaplin
DIRECCIÓ J.A. Bayona
DURADA 108 min
GÈNERE Drama / Fantàstic

S’ha de reconèixer que Juan Antonio Bayona sap fer cinema. En realitat seria un gran director si a l’admirable planificació del seu treball li restéssim aquest amuntegament de tòpics i convencionalismes tan clarament predestinats al consum massiu. També és probable que aquesta operació reduís la brillantor de l’aurèola d’èxit i glamur que envolta el nom del cineasta. I si una cosa ens han deixat clara les tres pel·lícules que Bayona s’ha dedicat a empolainar i empolainar al llarg dels últims 10 anys, és que la carrera del cineasta comprèn l’èxit com un element preferible a qualsevol altre.

Per exemple, totes les seves pel·lícules, començant per El orfanato, seguint per Lo imposible i desembarcant en el film que ens ocupa, sembla que entenguin la presentació de personatges com una operació exclusivament funcional. És a dir, Juan Antonio Bayona no veu en ella altra cosa que una operació obligatòria i que espera treure’s de sobre tan aviat com sigui possible per poder concentrar tots els esforços en l’elaboració de seqüències espectaculars. Tal és l’amor que el director sent pels protagonistes i tal és el preu que en paga la pel·lícula: esdevenir un embolcall sense cap mena de contingut.

Més enllà d’aquest fet, seria absurd negar que Un monstruo viene a verme presenta un munt d’escenes resoltes de manera impecable. En elles, el director fa gala d’una gran facilitat per explicar-se mitjançant una planificació que reuneix les dues qualitats més difícilment conciliables: lleugeresa i elaboració. Gràcies a això i a un guió que —tot i que superficial i previsible— s’esforça per mantenir despert l’interès del públic, la pel·lícula pot arribar a resultar entretinguda i fins a cert punt interessant. El problema és que tan aviat com accedim a gaudir de dues hores de plaer culpable, Bayona ataca amb tones i tones de sensibleria que tornen l’espectador a la realitat amb un cop de puny.

Per això aquesta pel·lícula deixa en el record la mateixa marca que el gust d’un glop d’aigua. I és aquesta tendència cap a la concessió, cap a la predilecció per l’èxit i el consum massiu per damunt de l’elaboració d’una història interessant i creïble, el que fa que les poques virtuts de la pel·lícula tinguin un pes molt inferior al que té la quantitat de vegades que l’espectador se sent tractat d’estúpid.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari