Publicat el 30/11/2011

INTERPRETACIÓ
Kate Winslet, John C. Reilly, Jodie Foster, Christoph Waltz
DIRECCIÓ Roman Polanski
DURADA 79 min

Polanski torna a la comèdia amb l’adaptació d’una obra teatral de Yasmina Reza on dues parelles de pares es reuneixen per solucionar civilitzadament una baralla entre els seus fills, però les coses es compliquen i en menys d’hora i mitja surten a la superfície les veritables personalitats egoistes i mesquines, les inseguretats i els rancors de cada personatge.

Polanski s’enfronta al repte de l’adaptació amb seguretat i no dubta a simular el temps real i en una única ubicació, és a dir, que tot el que veiem transcorre sense el·lipsis ni interrupcions de cap mena en el pis d’una de les parelles. Això dóna certa sensació d’immediatesa, com si estiguéssim observant pel forat del pany el que succeeix en aquell apartament en viu i en directe.

El resultat és una comèdia àcida, on el cinisme dels personatges va aflorant poc a poc fins explotar en una catarsi pràcticament antisocial. L’humor intel·ligent no impedeix que hi hagi un toc escatològic, però és clar que juga en una altra lliga respecte a, per exemple, la recent La boda de mi mejor amiga.

És una comèdia de les que fan riure, de les que creen un clima de complicitat a la sala de cinema mentre es comparteixen las veritats inexorables de la vida a cop de rialla. No és que no m’agradin les comèdies més incòmodes, al contrari sempre he preferit les que et deixen el somriure congelat, però Polanski i Reza aconsegueixen un ritme perfecte, on les pujades i baixades d’intensitat aconsegueixen a la vegada la rialla descontrolada i la reflexió intel·lectual.

Llàstima, però, que amb tants handicaps Polanski sembla haver-se fet la traveta a si mateix. Hi ha certa sensació que em va quedar en finalitzar la pel·lícula que no podia definir al principi. A poc a poc, repassant mentalment l’obra, em vaig adonar que pràcticament totes les virtuts provenien del guió, és a dir, de l’obra teatral original.

És clar que també és veritat que tota bona direcció ha de ser transparent per a l’espectador, però hi ha certes qüestions d’estil que defineixen l’autor i que sempre es poden identificar fàcilment. En aquest cas, l’estil de Polanski és massa intranscendent, massa conformista, sembla que no s’hi hagi esforçat al màxim o que les condicions imposades l’hagin superat.

En tot cas una obra menor de Polanski és molt superior a la mitjana de les estrenes habituals; així doncs, val la pena donar-li una oportunitat.

 

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
GERMANS HOMS 10-18-2