Publicat el 08/02/2018

8La Vannia va patir abusos sexuals per part de membres de la seva família quan ella tenia entre cinc i disset anys. Ara en té trenta-quatre i, per fi, fa poc més d’un any que es va veure amb cor de trencar el silenci i explicar a familiars i amics l’infern del qual va ser víctima.

El passat setembre, la Vannia, el seu marit Miquel, el seu fill Javi i el seu gos Djenga van deixar tot el que tenien a Barcelona, es van comprar una rulot i van començar a voltar per Espanya per tal d’explicar la seva experiència a tot aquell que volgués escoltar-los amb l’objectiu de prevenir i ajudar els infants afectats (encara que aquests ja siguin adults i restin en silenci).

Per conèixer al complet la història i família de la Vannia us animo a veure el capítol d’aquesta setmana de Personatges anònims adjuntat a l’article, ja que jo em centraré en una reflexió que va fer ella dins la caravana quan recorríem Andalusia en direcció a Doñana, sobre el paper que tenen els mitjans de comunicació.

Últimament hem sentit molt a parlar a la premsa dels abusos sexuals a arran del cas de ‘La manada’, Harvey Weinstein o Kevin Spacey. Com puntualitza la Vannia, les notícies i articles que fan referència al tema no se centren en la víctima (com està?, Com ho afronta?), sinó que focalitzen com han estat aquests abusos, normalment des del sensacionalisme i la morbositat, centrant-se en els detalls més íntims. I és precisament això el que fa més mal a les víctimes.

El que em comentava la Vannia és que si una víctima que encara resta en silenci llegeix aquest tipus de notícies on se centren en els detalls privats i, per a més inri, es qüestiona la integritat moral de la víctima o se la culpabilitza, la conseqüència és que les víctimes silenciades, que són més que no en pensem, considerin que la millor opció és seguir en silenci per tal de no veure’s exposats a tot això. Aquesta reacció seria diferent si en comptes de centrar-nos en aquests fets morbosos deixéssim de banda el pescaclics (clickbait) i ens centréssim a fer periodisme i explicar com la víctima es recupera, com afronta el seu dia a dia, per tal de donar un missatge d’optimisme i fer veure a tota la societat que es poden explicar aquests fets sense por a ser jutjat. I precisament explicant i, simplement, parlant de les víctimes d’abusos sexuals a la societat, sobretot als més petits, es farà molt per prevenir, i si mai un d’ells o elles es troba en aquesta situació podrà identificar-ho i denunciar-ho tan ràpid com sigui possible.

«Cada persona que conoce mi historia es una persona que a lo mejor la explica en otro lugar, y en este otro lugar igual hay un niño escuchando o hay alguna mujer que esté como yo todavía en silencio y tiene que saber que hay algo más después de los abusos, y que podemos ser felices en verdad. Y esto es lo que me ha creado más dolor ahora que soy mayor y que soy madre, y es que nunca oí a nadie hablar de los abusos. Porque yo estoy segura de que si hubiera escuchado a alguien hablar de esto, de lo que se trataba y de que no era solo yo, habría salido corriendo como una loca a pedir ayuda».

A vegades, mirant algunes de les notícies, imatges o reportatges més virals que tracten els abusos sexuals a menors, tinc la sensació que potser si al capítol de Personatges anònims hagués enfocat el tema explicant la història de la Vannia amb tots els detalls, amb sensacionalisme, i a més ella ho hagués dit tot cridant i plorant, actualment el documental tindria milers de visites més i que la gent se l’hauria anat reenviant —«Ostres, mira que fort»—, i és això el que s’ha de canviar a la nostra societat. No hem de deixar-nos endur per la morbositat, sinó que cal tractar aquests i altres temes amb maduresa.

És a canviar això, precisament, a què convida la Vannia: a modificar el punt de vista, a deixar de costat la morbositat i els tabús i a prendre consciència que això passa més a prop del que imaginem.

 

Carles Tamayo Rico
www.carlestamayo.com
@tamayostuff

Deixa un comentari