Publicat el 25/01/2018

No som pocs els usuaris de la R1 de rodalies de Catalunya que hem sigut espectadors d’en Trenatroman al llarg d’aquests anys, el personatge que Juan Ignacio Loreto ha creat per personificar la «simbiosi perfecta» entre el teatre i el tren i donar lloc al seu espectacle: el Trenatro, amb l’objectiu de «positivitzar vagons», escampar somriures i fer reflexionar a l’audiència.

Trenatroman2

Deu fer prop de cinc anys que vaig veure per primer cop en Trenatroman en acció amb el seu particular espectacle, i des d’aleshores que m’he preguntat com devia ser la seva vida fora del ferrocarril i què el movia a escampar somriures en un escenari tan hostil envers les arts escèniques.

L’Ignacio viu a temporades al Masnou dins el seu petit vaixell Barataria, que li va regalar don Juan Carlos Juárez, un «hippy eivissenc» que va acabar els seus dies al port del Masnou. Des de petit, quan escoltava la cançó infantil que deia «Había una vez un barquito chiquitito que no podía navegar», que s’havia imaginat ell mateix amb un vaixell, i el més curiós de tot és que el «barquito chiquitito» Barataria tampoc no pot navegar des de pocs anys abans que morís el vell llop de mar.

L’Ignacio va passar la seva infància vivint al Bar Juaneles de Barcelona, entre música i balls. Un bar que van fundar els seus pares: el conegut bailaor Juaneles i la gitana María. Des de llavors manté la passió per la música. Anys més tard es mudà al Masnou i seguí acompanyat de la música tot treballant com a cambrer a la sala Luz de Gas de Barcelona. Comenta l’Ignacio que en els viatges de tren entre el Masnou i Barcelona sempre veia moltíssima gent, en silenci, junts físicament però amb la ment molt allunyada entre ells, i pensava: «aquí al tren sempre hi ha públic», fins que un dia es va atrevir a fer el pas i a començar a fer alguns monòlegs amb la pretensió de crear sensacions conjuntes als passatgers, inspirat pel seu «guia espiritual» Pepe Rubianes. Un cop es va quedar a l’atur ho va veure clar: aquell trajecte en tren que tants cops havia fet per anar a treballar era el seu escenari; va agafar la guitarra i va crear l’espectacle Trenatro tot convertint-se en «Trenatroman».

Trenatroman

Sens dubte, un personatge que anima la gent a trencar les barreres que no deixen veure més enllà d’un mateix i, sobretot, a no deixar mai de somiar, perquè «a vegades els somnis es fan realitat». Coneixent gent com l’Ignacio se’ns fa evident com de plural, heterogeni i únic és l’ésser humà.

Al pròxim número de LA CLAU coneixerem la Vannia, víctima d’abusos sexuals entre els 5 i els 17 anys. Ara, als 34 anys, ha decidit donar un gir a la seva vida i emprendre, al costat del seu marit i fill, un viatge en furgoneta pel món per divulgar i conscienciar la societat sobre els abusos sexuals a menors.

Carles Tamayo Rico
www.carlestamayo.com
@tamayostuff

Deixa un comentari