Publicat el 31/05/2018

Toni Viñals és membre de la Cia. Dei Furbi, amb qui ha creat i protagonitzat nombrosos espectacles multipremiats. L’hem pogut veure als espectacles Scaramouche, Mar i Cel, El Mikado i Poe, de Dagoll Dagom. També a Renard o El llibre de les bèsties, al Teatre Lliure; Balla amb mi, al Maldà; o Marry Me a Little, de Stephen Sondheim, entre d’altres. Ha cantat al Palau de la Música, al Foyer del Liceu, a Peralada i al Teatre Grec, interpretant tota mena d’estils i personatges. És membre del col.lectiu Creamoviment, amb qui realitza espectacles familiars i tallers de moviment i joc en família.

Com va decidir dedicar-se als musicals?
Els musicals em van triar a mi! Estudiava teatre de text a l’Institut del Teatre, però van iniciar l’especialitat de Teatre musical de la mà de l’Agustí Humet i hi vaig anar a petar de manera molt natural, perquè sempre he tingut una connexió intensa amb la dansa i la música. Quan vaig acabar la carrera, Dagoll Dagom em va obrir la porta del món professional, i fins ara… És cert que pel camí també he fet espectacles de carrer, de text, fins i tot de dansa contemporània; però on més he treballat ha estat fent musicals. Al meu cos li va bé cantar i ballar, i si en algun espectacle no ho he de fer, acabo per trobar-ho a faltar.

Quins són els seus referents?
Podria anar-me’n molt lluny en el temps i parlar-te de Kurt Weill, o citar figures americanes com Jason Robert Brown, però en el meu dia a dia em fixo en companys de feina com el Joan Vázquez o la Mariona Castillo, que fan coses excepcionals amb els pocs mitjans que tenen a l’abast. M’adono que ara em fascinen les persones emprenedores com la Clara i l’Ariadna Peya, o el Marc Vilavella i la gent d’Origen Produccions, o els companys de Teatre Obligatori, per citar alguns noms, perquè engeguen projectes del no-res que són meravellosos. I me’n deixo moltíssims! I en un altre nivell de coses hi hauria mestres que he tingut, com la Gemma Beltran de la Companyia Dei Furbi, o referents de longevitat i solvència com Dagoll Dagom…

Quins passos va seguir per formar-se escènicament?
Vaig començar a l’Institut del Teatre de Barcelona i després he seguit formant-me durant tota la meva carrera amb cursos de tota mena, perquè amb els quatre anys de l’Institut no en tens prou per dominar cap de les disciplines del musical. Vaig fer cursos d’interpretació a través de l’Associació d’Actors Professionals, de Tècnica Meisner amb un mestre molt potent; als meus inicis l’aikido del Jordi Calvet em va servir moltíssim, i les classes individuals de cant de Josep Ferrer Auxan van significar un salt de qualitat molt important en l’àmbit professional. També és cert que una part important de la formació la fas treballant, aprenent durant els assajos i amarant-te dels companys d’escena.

Què és el més difícil dels musicals?
Has de ser d’una pasta especial per fer musicals. T’ha d’agradar molt el gènere perquè és molt esclau. S’ha d’aclarir que, de musicals, n’hi ha de moltes menes, però quan pensem en aquests musicals de gran format que passen molts mesos a la cartellera, el més difícil és mantenir el nivell de qualitat cada dia i no prendre mal en l’aspecte vocal o físic, i ser capaç de fer la funció 253 com si fos única. Els espectadors sovint s’admiren de la capacitat per interpretar, cantar i ballar a la vegada, però per a això ens formem i assagem durant tant de temps.

Creu que encara hem d’aprendre molt de Londres i Nova York?
No conec de primera mà com funciona la professió per dins a Londres i Nova York, però sí que veig que tenen una indústria molt forta i arrelada, i quan creen un espectacle nou ho fan amb molts més mitjans, i em refereixo sobretot a molt més temps. Una característica d’aquestes ciutats, que a Madrid han après en els darrers anys, és la sensació que si hi vas no pots marxar sense haver vist algun musical de la cartellera. Això ho podríem aprendre també a Barcelona. Pel que fa al nivell dels intèrprets a casa nostra, ha millorat exponencialment, i ara la propera revolució que ja tenim a sobre és la dels compositors. S’està movent molta energia en aquest àmbit.

I què cal que l’actor treballi especialment per afrontar l’escenari?
El bon gust! (Riu.) Cal que l’actor conegui el seu instrument, que és ell mateix, i el treballi. I posats a demanar, cal que cultivi el seu criteri personal i s’enriqueixi amb aspectes que vagin més enllà de la seva parcel·la professional.

Estem parlant d’un gènere escènic que a Espanya ha trigat a imposar-se. El musical viu ara un bon moment, pel que sembla.
El teatre no viu mai un bon moment. És cert que per als musicals hi ha alguns anys millors que d’altres. Ara li toca a Madrid viure un moment dolç. A Barcelona el musical gaudeix d’una mala salut de ferro, que diu la dita.

Vostè va començar amb el musical La bella Helena. Quin paper va fer-hi?

Un de molt petitet, Filocom, l’ajudant del gran Calcas, que l’interpretava el Pep Anton Muñoz. Va ser una experiència fantàstica que em va fer trepitjar l’escenari del Teatre Victòria per primera vegada i em va dur de gira per tot Espanya. Era una comèdia molt divertida dirigida pel Josep Maria Mestres, que ens contagiava a tots molta alegria de viure. En guardo molt bon record i amistats que encara m’acompanyen.

Del seu èxit musical Scaramouche, quins records en guarda? Té cap anècdota?

L’Scaramouche encara sóc incapaç d’assimilar-lo del tot. Aviat farà un any que vam acabar i encara em dona alegries, i de tant en tant hi ha gent que em veu i me’n parla amb els ulls brillants. Això no té preu! Vam fer moltes funcions escolars, i per a molts d’ells va ser una experiència fortíssima, a l’alçada del que Mar i Cel va representar per a generacions anteriors. Tinc l’anècdota d’un pare que no coneixia absolutament de res que em va demanar si podia felicitar l’aniversari al seu fill disfressat de Scaramouche, o la d’un concurs de disfressar moniatos per Carnestoltes on hi havia el ‘Moniato Scaramouche’… La temporada al Teatre Victòria va ser una experiència molt intensa. Tots els intèrprets havíem d’estar hiperconcentrats perquè l’espectacle era dels més exigents que he fet mai. Em fa molt content que en féssim una bona gravació, que es va poder veure per TV3.

Té alguna superstició o mania abans de l’estrena?
Hi ha la tradició de fer-nos regalets el dia de l’estrena, i a mi m’agrada seguir-la. També tinc la mania de seure a l’última fila de la sala, la més allunyada de l’escenari, i estar-m’hi una estona quan el teatre és buit, abans no ha arribat ningú, o quan ja ha marxat tothom. M’agrada escoltar aquest silenci tan ple de les sales de teatre.

Què recomanaria a algú que vulgui dedicar-se als musicals?
Que no ho faci! Que es busqui una feina de debò! I si no se’n pot estar, que busqui la millor formació possible, que assoleixi una molt bona tècnica vocal, que no tingui pressa, que es comporti sempre com un bon company dins i fora de l’escenari, que sigui generós, i que es prepari molt i molt bé els càstings.

De l’actual moment professional en què es troba, què destacaria?
Em passa que m’he convertit una mica en un veterà dels musicals. Tot és tan precari (o més) com quan començava, però és cert que tinc molta més seguretat que aleshores, més bagatge i més contactes, és clar. Em segueixen apassionant els aspectes més creatius del teatre, i he començat la faceta d’emprenedor amb projectes propis, i també he començat a compartir la meva experiència, ja sigui com a pedagog o bé dirigint altres intèrprets.

Quins projectes té de cara al futur?
Tinc molts projectes en marxa i d’altres mig embastats. Actualment se’m pot veure al Teatre Apolo a l’espectacle Y no quedará ninguno. Segueixo movent el concert-espectacle Balla amb mi, un monòleg a quatre mans amb el pianista Marc Garcia-Rami. I també tinc un projecte per a públic familiar que es diu Un món de cartró, que hem creat amb el col·lectiu Creamoviment. I qui s’animi pot venir al concert Te Deum i Musicals, d’Albert Guinovart, que farem a Cervera el proper 30 de juny, amb la Coral Ginesta.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari