Publicat el 25/09/2013

INTERPRETACIÓ
Audrey Taotou, Gilles Lellouche, Anaïs Demoustier, Catherine Arditi, Isabelle Sadoyan
DIRECCIÓ Claude Miller
DURADA 110 min
GÈNERE Drama d’època xeu-lo refredar.

D’una banda i tècnicament parlant, Thérèse D. és una pel·lícula rodada amb absoluta mestria. Cada pla es presenta davant nostre com un bell quadre, tots acuradament estudiats i posseïdors d’una perfecta harmonia entre la imatge exposada i l’aspecte sensorial al qual pretén arribar el director. Un fet relacionat amb l’exquisida fotografia de Gérard de Battista, que sumada a la ben escollida planificació de Claude Miller aconsegueix traslladar l’espectador a l’escenari adequat. Tots els esdeveniments que presenciem es mostren de forma conscientment continguda, amb un tempo elegant que aconsegueix aquest difícil equilibri entre tarannà pausat alhora que decidit. En resum, un elegant control de la narrativa al qual contribueixen de forma notable la interpretació dels actors, tan natural com distant, tan creïble com artística. Tot plegat dóna a la pel·lícula un posicionament distant que transmet a l’espectador certa fredor…

Una fredor que podríem pensar que està en acord amb la història plantejada, ja que el que se’ns exposa és un cru retrat d’una societat burgesa desproveïda d’humanitat i capaç d’anteposar els seus interessos a tot tipus d’emoció o sentiment. La mateixa societat amb la que xoca la personalitat de Thérèse, una dona molt connectada a les seves emocions que espera trobar el seu propi equilibri acceptant les condicions del món que l’envolta. Però és aquesta mateixa fredor la que impedeix que el personatge desperti l’empatia necessària per connectar amb els seus sentiments, per comprendre la seves accions i interessar-nos per les seves vivències. I és que el plantejament clàssic de la pel·lícula sí que aconsegueix plasmar el comportament mecànic de la societat retratada, però també sembla convertir la protagonista en un titella més del sistema.

Estem davant d’una pel·lícula en què el manierisme impedeix que l’espectador se senti identificat amb els successos que presencia. Un tipus de narrativa que xoca amb la pretensió del director de convertir el seu treball en una experiència de vegades realista i de vegades onírica; ja que el tipus de narrativa no varia en cap moment. Un fet que a un servidor el va deixar amb la sensació d’haver vist una pel·lícula a mitges, ja que en ocasions tenia la impressió d’estar contemplant una obra admirablement plantejada i en altres de veure únicament un conjunt de fotografies estèticament molt elegants però de contingut dubtós. És una llàstima que una pel·lícula cuidada a tants nivells no aconsegueixi abastar tant com el director pretenia.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc