Publicat el 12/09/2012

INTERPRETACIÓ
Rachel Weisz, Tom Hiddleston, Simon Rusell Beale, Anne Mitchell
DIRECCIÓ Terence Davies
DURADA 98 min

The deep blue sea és un melodrama sobre l’adulteri comès per Hester Collyer. Però Terence Davis no és un conformista, no ens explicaria una història ja mil cops narrada sense aportar quelcom. Així doncs el melodrama d’època es dilueix amb els jocs temporals, el temps sembla tremolar, es desintegra, es congela, Davies ens força a reconstruir la línia temporal en el nostre cap, a la vegada que les imatges que veiem poden ser producte de la memòria de Hester.

Aquesta Bovary de mitjan segle XX, es debat entre la seguretat d’un matrimoni amb un vell Sir adinerat però terriblement avorrit i la fogosa carnalitat que li desperta un jove soldat de la Segona Guerra Mundial que emana tanta vitalitat com incert sembla el seu futur.

L’argument, però, és l’ombra d’un melodrama, sembla que només amb la reconstrucció del passat es pot materialitzar el gènere, i llavors es converteix en un fantasma. Davies utilitza la desconstrucció del temps com a únic mitjà per reviure el fantasma del melodrama, però també com a vehicle per aturar el temps, universalitzar la història i traspassar el propi gènere.

Sense cap mena de dubte Rachel Weisz carrega amb tota la responsabilitat dramàtica del film. L’actriu se supera a si mateixa, i aconsegueix una de les interpretacions més subtils i intenses de la seva carrera. Aconsegueix que l’espectador desenvolupi una barreja perfecta d’amor i odi cap al personatge de Hester, ens endinsem en la seva ment però no ens identifiquem plenament amb ella. Davies i Weisz aconsegueixen la distància òptima entre l’espectador i Hester, ens forcen a jutjar el personatge però mai no tenim el quadre complet.

En veure The deep blue sea, es veu una referència clara a In the mood for love (Wong Kar Wai, 2000). Comparteixen aquest intent de rescat del melodrama de l’abisme dels temps. La reconstrucció mil·limètrica del passat com a ritual per reviure un gènere. La desfragmentació del temps com a evidència que el record no és del tot sòlid. Els plans reenquadrats, plens d’objectes desenfocats que no deixen veure la totalitat de l’acció, la impossibilitat de l’objectivitat. La música ominosa que deixa pas a la música popular, en certs moments, com a reducte de pau i serenitat en el remolí del temps.

Terence Davis és un mestre que controla la seva pel·lícula amb pols ferm. No hi ha res casual, cada moviment de càmera, cada gest dels actors, cada nota musical està en perfecta sintonia. Es troba a faltar, potser, una mica més de llibertat? Crec que si Hester pogués respirar, el film no funcionaria. L’asfíxia d’una existència impossible queda perfectament retratada amb l’estil de Davies.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari

Meslloc
Germans Homs 1852