Publicat el 21/09/2016

Fins a cert punt era previsible que un cineasta com Ron Howard cedís a la temptació de convertir aquest documental en un retrat lleuger i amable del glamur que envolta el grup de música conegut com The Beatles. No estem davant, per tant, de cap estudi exhaustiu dels fonaments històrics, socials o culturals del cèlebre grup de Liverpool, ni tampoc es tracta d’un intent d’aproximació a la personalitat dels components o a la relació que tenien entre ells. És, senzillament, la fotografia d’una aventura feta des del prisma d’uns ulls enlluernats per l’espectacle més aclaparador de la història de la música pop.

Però la decisió d’abordar la pel·lícula des d’aquesta perspectiva (si es vol, una mica ingènua) és, fins a cert punt, conseqüent amb el plantejament inicial: testimoniar el recorregut que conformen els quatre anys d’activitat a sobre dels escenaris per part del grup britànic. Tractant-se, per tant, d’una pel·lícula que no aborda la història completa de la banda, era d’esperar que el director centrés el seu interès en l’aspecte més distintiu de l’etapa que registra: la intensa, esgotadora i excessiva relació amb l’audiència que va portar The Beatles a abandonar els escenaris a mitjan anys seixanta per centrar-se exclusivament en el treball d’estudi.

I de fet l’aposta difícilment podria haver sortit millor. Perquè malgrat se’ns expliquin coses que probablement ja sabem, poques vegades hem tingut davant nostre el seguiment d’un espectacle que aconsegueixi resultats tan intensos, propers i plens d’entusiasme com els que ha aconseguit Ron Howard amb The Beatles: Eight Days a Week – The Touring Years. Més enllà de les brillants seqüències de concerts (presentades en una encertadíssima tria d’imatges, muntades amb una gràcia i originalitat quasi desbordants), el director condueix l’espectador per una muntanya russa d’esdeveniments acabant per fer-li creure que és ell qui els està vivint.

Per això la pel·lícula es tradueix en dues hores de pur gaudi, durant les quals tenim el privilegi d’observar l’aspecte més sincer d’un dels grups de música més emblemàtics de la història. Des de la plasmació del seu procés creatiu, passant per puntuals esclats de bogeria, fins arribar a la disculpa de John Lennon per la famosa frase «Som més coneguts que Jesús», no hi ha un sol moment de la pel·lícula que no mereixi ser lloat. Però si una cosa dona marca d’autenticitat a The Beatles: Eight Days a Week – The Touring Years és la naturalitat amb què plasma la incredulitat dels propis Beatles davant d’un fenomen que en realitat a ells els va sorprendre molt més que a cap altre.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari