Publicat el 13/03/2017

En els últims anys observem que s’ha produït un increment de casos diagnosticats i tractats com a «trastorns per dèficit d’atenció i hiperactivitat» (TDAH). Moltes de les conductes que actualment es consideren patològiques, abans no ho eren, o com a mínim no estaven catalogades com un dèficit o trastorn propi del nen.

«No atén a classe», «no respecta el torn de paraula», «no para quiet»… Són frases que sentim habitualment, però que no ens diuen res sobre què fa patir a cada infant en particular. La medicació receptada pot actuar sobre la conducta visible, però no sobre allò que la provoca. Generalment és incorporada per tal d’aconseguir que el nen pugui seguir el ritme escolar que s’espera de tots els nens de la seva edat. L’etiqueta i la medicació habitualment obturen qualsevol pregunta possible.
Les categories diagnòstiques d’aquests tipus redueixen la complexitat de la vida psíquica d’un nen. Per una banda, pressuposen que aquest sempre ha estat així perquè pateix un problema neurològic, esborrant la seva història i experiències particulars. Per l’altra, pressuposa que sempre serà així, la qual cosa es contradiu amb la idea que un nen és un subjecte en constitució, amb un futur obert a transformacions. Però, com podran els pares mirar el futur del seu fill amb esperança si el que els professionals li transmeten és que té un «dèficit d’atenció» o un «trastorn generalitzat de…»?
L’orientació diagnòstica i la consulta primerenca tenen una gran importància per tal de prevenir anys de patiment o agreujament dels símptomes, però no en el sentit de posar un rètol, sinó dins d’un procés que permeti el desplegament singular del nen, dins de l’entramat familiar i social on es troba immers.

 

Lucía Pose
Nº de col: 17471
Membre de l’equip Aïna
www.ainapsicoanalisi.com

Deixa un comentari