Publicat el 28/10/2015

INTERPRETACIÓ: Anònims
DIRECCIÓ: Jafar Panahi
GÈNERE: Documental / Drama / Comèdia / Roadmovie

Que Jafar Panahi és un excel·lent director és una cosa que fa temps que sabem. El que a hores d’ara encara sorprèn és la seva virtut camaleònica, aquesta capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies per seguir ofrenant-nos joies. Sense passaport i sota la prohibició de concedir o executar entrevistes, així com de fer cinema, fins i tot en aquestes circumstàncies troba la manera de dirigir una formosa pel·lícula que amb molt pocs mitjans diu moltes coses.

Jafar Panahi condueix un taxi. A través d’una càmera antirobatori ens mostra els passatgers, amics i familiars que hi viatgen. Des del moment en què el tercer passatger pregunta al director (a qui ha reconegut) si les dues persones que acaben d’abandonar el taxi eren actors, som conscients del joc que se’ns proposa: des d’aleshores no deixarem de dubtar sobre el que veiem, sobre si és improvisat o assajat, si és ficció o no, si estem davant d’actors o de personatges reals…

Un joc de miralls que tocarà sostre en la (brillant) seqüència en què la neboda del director grava la celebració d’una boda… just al costat d’un nen mal vestit i afamat que es queda amb la moneda que el nuvi ha deixat caure accidentalment. Ella intentarà convèncer el nen perquè la retorni, amb la intenció de gravar l’acció i presentar-ne el resultat a l’escola. En realitat només està fent els deures que li ha posat la seva professora: fer una «pel·lícula realista».

El cas és que hi ha una persona més gravant la parella, probablement per encàrrec dels propis nuvis. Aquesta, però, és una càmera que mostra una realitat tramposa: els vestits elegants, la cara de felicitat dels promesos, l’omissió (no com la nena) de tot l’entorn que els rodeja… I tanmateix, si algú està manipulant l’entorn és la neboda de Panahi, qui creu que estarà plasmant la realitat només si el nen retorna la moneda, tal com ella li ha ordenat.

Una demostració més que de vegades per mostrar la realitat s’ha de recórrer a la mentida, com Jafar Panahi no para de fer amb la seva pel·lícula. El resultat és un entretingudíssim joc metalingüís-tic acompanyat per certa crítica social… i per unes ganes boges de fer cinema, a qualsevol preu i passant pels filtres que facin falta. I sobretot, la prova de com de vegades ja no és el cinema que serveix per denunciar, sinó la mateixa denúncia la que ens dóna l’excusa per fer cinema.

 
Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari

GERMANS HOMS 10-18-2
Meslloc