Publicat el 25/04/2012

INTERPRETACIÓ
Michael Shannon, Jessica Chastain, Shea Whigham, Katy Mixon, Kathy Baker, Lisa Gay Hamilton
DIRECCIÓ Jeff Nichols
DURADA 123 min

Take Shelter es mou entre el cinema de terror psicològic i el cinema apocalíptic, des d’una perspectiva autoral. Una mica en la línia d’El incidente de M. Night Shyamalan, però més subtil. El terror pot venir de la sobtada visió profètica de la fi del món per part d’un pare de família del mig-oest nord-americà, o de la por d’estar patint les al·lucinacions pròpies d’una esquizofrènia congènita. La por de no saber què és real i què és il·lusió.

Però Take Shelter es pot llegir també com una pel·lícula sobre la situació econòmica i social dels Estats Units d’Amèrica, un país desolat per la crisi econòmica, on la gent ja no alça el cap amb orgull, si no per mirar uns núvols negres que només porten més foscor. Un país temorós que s’aferra a les seves creences sense gaire entusiasme, més per costum que per creure realment en la salvació.

El protagonisme recau en el profeta/boig, que ningú no vol escoltar, en part per la por a què el que preveu es faci realitat, en part per la estigmatització que pateix qualsevol que s’allunya de les convencions socials. Un Michael Shannon immens interpreta el protagonista amb una portentosa gamma de matisos interpretatius. Jessica Chastain interpreta excel·lentment la muller del protagonista, que intenta per tots els mitjans que el seu marit torni a la realitat.

La trama, però, sembla anar a la deriva durant bona part del metratge. Jeff Nichols aposta per una jugada arriscada: crear la tensió a partir de la iteració i l’acumulació subtil. El problema recau en el risc de perdre bona part dels espectadors abans d’arribar al clímax final. Tot i això, els que aconsegueixin arribar al final sense sortir-se totalment de la pel·lícula es veuran recompensats amb un final que arrodoneix el film.

Take Shelter és un nou exemple que el cinema de gènere i el cinema d’autor no són excloents l’un de l’altre. També que hem de donar per definitiva la indefinició de gèneres. Ja hem superat el postmodernisme del tot s’hi val com a mitjà per remoure consciències i hem acceptat la barreja, la fusió com a part connatural de l’expressió artística.

 

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com

Deixa un comentari